LA SENYERA I EL CASTILLET DE PERPINYÀ

"El 8 de Maig"

Xavier Deulonder i Camins

La senyera oneja al Castellet de Perpinyà excepte, és clar, que es tracti d’alguna mena de festa franco-francesa com ara la del dia 8 de maig, durant el qual, com sabem, es repeteix la mateixa comèdia i ritual que l’11 de novembre. Més que preguntar-me per què hauria de fer nosa la senyera en la commemoració de la fi d’una cosa tan tràgica i nefasta com el III Reich, potser més aviat plantejo la qüestió de quina raó de ser hi pot tenir la tricolor francesa. Repassem la història.

Amb motiu de la invasió de Polònia, l’1 de setembre de 1939, França, juntament amb el Regne Unit, declarà la guerra a Alemanya, però, durant una colla de mesos, es va presenciar una mena d’escena surrealista denominada “la guerra de broma”: França tenia destacats els seus exèrcits a la frontera alemanya només que l’ordre d’atac no arribava mai, i, naturalment, sempre podem preguntar-nos si la invasió hitleriana de Polònia hagués estat el passeig militar que va ser si francesos i britànics haguessin atacat Alemanya per l’oest.

La guerra de broma va acabar-se, simplement, perquè, durant la primavera de 1940, Hitler va decidir atacar l’Europa occidental i, com sabem, en qüestió de setmanes França, amb tota la seva potència militar i política, va esfondrar-se com un castell de cartes i així es va arribar a l’armistici del 22 de juny de 1940 i a la instauració del Règim de Vichy, amb els seus camps de deportació de Drancy i Ribesaltes. Com sabem, el govern del mariscal Pétain i de Pierre Laval, amb el qual van col·laborar molts francesos, va arribar a la seva fi només perquè, el 1944, els britànics i els americans van aconseguir derrotar els alemanys als desembarcaments de Normandia (6 de juny) i de Provença (15 d’agost); certament, quan les forces anglo-americanes alliberaven França, van sorgir per tot arreu escamots de resistents francesos antifeixistes. Després, quan el III Reich ja feia aigües per tot arreu —recordem que el 20 de juliol de 1944, per evitar la desfeta total d’Alemanya, un grup de militars alemanys va intentar assassinar Hitler—, les forces del general Charles de Gaulle van unir-se als aliats i, per això, una de les quatre zones en què, després de la Guerra, es dividí Alemanya fou d’administració francesa.

Vist així, segur que no hauria estat molt més lògic que, el 8 de maig, al Castellet les banderes que hi haguessin onejat haguessin estat les dels EUA i del Regne Unit?

D’altra banda, segur que les guerres es guanyen? En les commemoracions realitzades aquests dies a la Catalunya Nord, el concepte “victòria de França”, acompanyat de la corresponent parafernàlia militar i patriòtica —o, potser més aviat, xovinista— ha estat omnipresent. Què s’ha de celebrar el 8 de maig, una suposada victòria francesa, que, en termes de veritat històrica ja hem vist que resulta força discutible, o potser més aviat la fi del nazisme? Quins valors s’han de transmetre a les noves generacions, l’exaltació militarista i patriotera que hem vist en les celebracions d’aquests dies a Perpinyà, Tuïr, Salelles, Argelers de la Marenda, Prada, Catllar o Sant Esteve o potser la de la condemna dels horrors del feixisme i del nazisme, moviments, recordem-ho, que s’alimentaren, en gran part, del patriotisme nacional generat als diferents països d’Europa durant el segle xix, és a dir, en l’època en què a les escoles de França era normal sotmetre els nens a sessions d’instrucció militar per inculcar-los la necessitat de venjar la humiliació de la derrota contra Prússia el 1871; evidentment, d’ací va venir la tragèdia de 1914, que no s’hauria produït si els joves cridats a files haguessin desertat en massa, tal com ho havien fet els seus avantpassats en temps de Napoleó, de la Revolució o de Lluís XIV. Lògicament, al Front National, la diada del 8 de maig li ve a repèl perquè ells són els hereus de Vichy; ara bé, l’ambient que es crea en les celebracions nacionals franco-franceses del 8 de maig i de l’11 de novembre són un excel·lent brou de cultiu per a moviments d’extrema dreta, un dels ingredients de la qual sempre és un nacionalisme xovinista i agressiu.

Informa:VILAWEB.CAT (19-5-2017)

ELS NÚMEROS BANCARIS PER INGRESSAR DINERS A LA CAIXA DE RESISTÈNCIA

Per pagar les multes de l' Estat als independentistes l' ANC ha obert aquests comptes bancaris per tenir una caixa de resistència. Col·laborem-hi tots, encara que sigui amb uns pocs diners. La independència comença i acaba amb la butxaca...

Transferències bancàries als números de compte:
ES78 2100 5000 5102 0017 2439
ES41 3025 0002 4514 3338 9791

------------------------------------------------------------------------------------- --------------------------------

El referèndum unilateral, una via no prohibida per la legalitat internacional


La pràctica dels estats mostra que els referèndums d'independència no són quelcom estrany i que, quan un estat s'independitza, la comunitat internacional i la Unió Europea l'acostuma a reconèixer


Bernat Surroca

Setmana clau i d'alt voltatge polític al Parlament de Catalunya. Junts pel Sí i la CUP han tirat endavant aquest dimecres la llei del referèndum , i el Govern en ple ha signat el decret de convocatòria del referèndum de l’1-O. Avui s'ha de sotmetre a debat i votació la llei de transitorietat i, paral·lelament, l'Estat ja ha advertit que respondrà amb tot el pes de la llei. És la resposta que ha donat sempre, la legalista, i que passarà per suspensions i inhabilitacions per la via del Tribunal Constitucional.

La legalitat internacional, però, empara la llei del referèndum i l’1-O és la via més "directa i legítima" per resoldre la qüestió catalana en una situació de bloqueig i de negativa al diàleg per part de l’Estat. Així ho argumenta l’informe Catalonia Legitimate Right To Decide elaborat per quatre experts de prestigi internacional a instàncies del Departament d’Exteriors que encapçala Raül Romeva.

De la mateixa manera, i contra un dels arguments habituals de l’unionisme, el referèndum d'independència no és una cosa estranya al món. En els últims 25 anys, un gran nombre de països han aconseguit la seva independència per mitjà d’un referèndum, molts dels quals de manera unilateral, com en el cas català. Tal com explica l’informe, durant el segle XX (1905-1991), 52 territoris sense estat van celebrar referèndums d’independència. Des de la caiguda de la Unió Soviètica, això s’ha incrementat: entre els anys 1991 i 2017 hi ha hagut 53 referèndums d’independència i n’hi ha quatre més de previstos fins l’any 2019. En total, des de 1905, hi ha hagut 105 referèndums d’independència, i no tots amb el consentiment dels estats matriu.

L'evidència indica que molts països europeus han acceptat referèndums perquè una part del seu territori pregunti a la seva població si vol convertir-se en un estat independent

Llegeix més...

Visites Rebudes

06259421