LA SENYERA I EL CASTILLET DE PERPINYÀ

"El 8 de Maig"

Xavier Deulonder i Camins

La senyera oneja al Castellet de Perpinyà excepte, és clar, que es tracti d’alguna mena de festa franco-francesa com ara la del dia 8 de maig, durant el qual, com sabem, es repeteix la mateixa comèdia i ritual que l’11 de novembre. Més que preguntar-me per què hauria de fer nosa la senyera en la commemoració de la fi d’una cosa tan tràgica i nefasta com el III Reich, potser més aviat plantejo la qüestió de quina raó de ser hi pot tenir la tricolor francesa. Repassem la història.

Amb motiu de la invasió de Polònia, l’1 de setembre de 1939, França, juntament amb el Regne Unit, declarà la guerra a Alemanya, però, durant una colla de mesos, es va presenciar una mena d’escena surrealista denominada “la guerra de broma”: França tenia destacats els seus exèrcits a la frontera alemanya només que l’ordre d’atac no arribava mai, i, naturalment, sempre podem preguntar-nos si la invasió hitleriana de Polònia hagués estat el passeig militar que va ser si francesos i britànics haguessin atacat Alemanya per l’oest.

La guerra de broma va acabar-se, simplement, perquè, durant la primavera de 1940, Hitler va decidir atacar l’Europa occidental i, com sabem, en qüestió de setmanes França, amb tota la seva potència militar i política, va esfondrar-se com un castell de cartes i així es va arribar a l’armistici del 22 de juny de 1940 i a la instauració del Règim de Vichy, amb els seus camps de deportació de Drancy i Ribesaltes. Com sabem, el govern del mariscal Pétain i de Pierre Laval, amb el qual van col·laborar molts francesos, va arribar a la seva fi només perquè, el 1944, els britànics i els americans van aconseguir derrotar els alemanys als desembarcaments de Normandia (6 de juny) i de Provença (15 d’agost); certament, quan les forces anglo-americanes alliberaven França, van sorgir per tot arreu escamots de resistents francesos antifeixistes. Després, quan el III Reich ja feia aigües per tot arreu —recordem que el 20 de juliol de 1944, per evitar la desfeta total d’Alemanya, un grup de militars alemanys va intentar assassinar Hitler—, les forces del general Charles de Gaulle van unir-se als aliats i, per això, una de les quatre zones en què, després de la Guerra, es dividí Alemanya fou d’administració francesa.

Vist així, segur que no hauria estat molt més lògic que, el 8 de maig, al Castellet les banderes que hi haguessin onejat haguessin estat les dels EUA i del Regne Unit?

D’altra banda, segur que les guerres es guanyen? En les commemoracions realitzades aquests dies a la Catalunya Nord, el concepte “victòria de França”, acompanyat de la corresponent parafernàlia militar i patriòtica —o, potser més aviat, xovinista— ha estat omnipresent. Què s’ha de celebrar el 8 de maig, una suposada victòria francesa, que, en termes de veritat històrica ja hem vist que resulta força discutible, o potser més aviat la fi del nazisme? Quins valors s’han de transmetre a les noves generacions, l’exaltació militarista i patriotera que hem vist en les celebracions d’aquests dies a Perpinyà, Tuïr, Salelles, Argelers de la Marenda, Prada, Catllar o Sant Esteve o potser la de la condemna dels horrors del feixisme i del nazisme, moviments, recordem-ho, que s’alimentaren, en gran part, del patriotisme nacional generat als diferents països d’Europa durant el segle xix, és a dir, en l’època en què a les escoles de França era normal sotmetre els nens a sessions d’instrucció militar per inculcar-los la necessitat de venjar la humiliació de la derrota contra Prússia el 1871; evidentment, d’ací va venir la tragèdia de 1914, que no s’hauria produït si els joves cridats a files haguessin desertat en massa, tal com ho havien fet els seus avantpassats en temps de Napoleó, de la Revolució o de Lluís XIV. Lògicament, al Front National, la diada del 8 de maig li ve a repèl perquè ells són els hereus de Vichy; ara bé, l’ambient que es crea en les celebracions nacionals franco-franceses del 8 de maig i de l’11 de novembre són un excel·lent brou de cultiu per a moviments d’extrema dreta, un dels ingredients de la qual sempre és un nacionalisme xovinista i agressiu.

Informa:VILAWEB.CAT (19-5-2017)

HEM DE TORNAR A AGAFAR LA INICIATIVA EN EL LLENGUATGE: EL 55% DELS VOTS VÀLIDS VAN VOTAR INDEPENDÈNCIA A LES DARRERES ELECCIONS

Per Ramon Serra, editor

La guerra psicològica amb Espanya pot ser un element decisiu en el procés. Tots sabem que els tancs no poden tornar a entrar per la Diagonal de Barcelona, però avui dia els "tancs" econòmics, judicials, polítics, mitjans de comunicació,etc són les armes més perilloses. I com que l'Estat neda en l'abundància nosaltres hem d'optimitzar tots els pocs recursos que tenim al nostre abast.

La pel·lícula que ens fem mentalment sobre com gestionar el procés és la base que ens guia de cara al futur. D'aquí ve que l'independentisme ha de saber portar la iniciativa i no fer-nos gols en pròpia porta.

Les darreres eleccions "autonòmiques" van proporcionar-nos una majoria independentista en escons:72. Es va dir que com que no era possible celebrar un referèndum es proclamaria la independència amb una majoria d'escons. Després per recomanacions internacionals i altres observacions que no cal ni citar per no obrir els ulls dels nostres enemics es va tornar a incidir que primer s'havia de celebrar el referèndum. Fins aquí el relat del procés, agradi o no agradi.

Ara bé, el gol en pròpia porta va arribar la mateixa nit electoral quan Antonio Baños (CUP) va afirmar que com que no s'havia aconseguit una majoria de vots (47,8%) no es podia declarar la independència. Aquesta xifra totament falsa com ara intentaré demostrar s'ha repetit com un mantra per part de gairebé tothom, inclosos els polítics independentistes. S'ha d'eixamplar la base, es va dir, com si aquesta no fos suficient.

Jo m'he esforçat a desmentir la teoria de Baños que tant mal ha fet i està fent. Per fortuna, Sala i Martín amb molta més audiència que jo ha arribat a les mateixes conclusions: les eleccions del 2015 no solament es van guanyar en escons sinó també en vots. Si hagués estat un referèndum, només compten el "sí" i el "no". Per tant, l'11% que van votar partits que ni són partidaris de la independència ni que deixen de ser-ho, els vots en blanc, els nuls i altres opcions queden anul·lats. Aleshores resulta que el resultat final és 55% dels vots a favor del "sí" i 45 % del "no". Per què no s'ha comptat així? És que no tenim costum de fer referèndums? Ningú no ha llegit el procés d' Escòcia? Per què s'ha sumat els vots dels indecisos a la causa del "no " ?

Es més, fins i tot si es diu que només el 47,8% va votar per la independència s'ha de dir immediatament que bastants menys, només el 39,17% va votar per restar a Espanya. Per tant, sempre hem de dir que hem guanyat en escons i també en vots i que ni el 40% és partidari de continuar a l'Estat.

És per això que celebro amb goig la confirmació de la meva tesi per part de Sala i Martín que també ha afirmat molt clarament que si l'Estat no ens deixa celebrar un referèndum l'endemà mateix hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència. Tenim tots els requisits democràtics a favor i no hem d'anar a remolc de l'Estat. Les urnes ens avalen de totes totes i som nosaltres qui hem de marcar el camí. Res de veure què passa si no és possible celebrar el referèndum, perquè la D.U.I. ens espera.

La iniciativa del relat ha de tornar a les nostres mans. No ens deixem entabanar més. O referèndum o declaració unilateral d'independència. Les cartes estan ben marcades. Una cosa és el joc de la botifarra i l'altra el joc de la "morcilla" com diuen Ciudadanos.

(19-4-2017)

Visites Rebudes

05776369