EL PROCÉS CATALÀ NO HA DE RESTAR PUNTS PER ACOLLIR L'AGÈNCIA EUROPEA DEL MEDICAMENT

El procés independentista no perjudica la candidatura de Barcelona per acollir l'Agència Europea del Medicament. Així ho asseguren dos eurodiputats d'Irlanda i Holanda, països que també lluiten per aconseguir l'EMA. “En una negociació es pot utilitzar qualsevol argument, però penso que és una idea estúpida”, defensa a l'ACN l'eurodiputat holandès Paul Tang, que viu a Amsterdam, una de les principals rivals de la capital catalana en la pugna per l'EMA. Per Liadh Ní Riada, irlandesa del Sinn Féin, vincular un possible fracàs de la candidatura barcelonina a la independència és “molt cínic” i fa als catalans “ostatges” de Madrid.

“És una mala estratègia”, diu Ní Riada, que lamenta que algunes veus des de l'Estat espanyol avisin als catalans que les opcions polítiques independentistes posen en risc la candidatura. Segons l'eurodiputada irlandesa, és “insostenible” vincular el suport a la candidatura a la situació política.

Per l'holandès Tang, és “un argument poc convincent” assenyalar cap una possible inestabilitat a Catalunya per rebutjar la candidatura de Barcelona. “Catalunya i Espanya ofereixen un ambient estable on l'EMA podria treballar perfectament”, defensa aquest laborista, que admet que, tot i això, “qualsevol argument pot entrar a la ronda de negociacions” un cop els estats hagin de prendre la decisió. Per un altre holandès, el conservador Jeroen Lenaers, mentre el govern espanyol defensi Barcelona, cap altre estat membre posarà en qüestió la candidatura pel procés d'independència.

En tot cas, tant Ní Riada com Tang defensen que l'EMA s'instal·li a Dublín i Amsterdam, respectivament. “Idealment, estaria molt bé que estigués a Dublín i a Barcelona, però això no és realista, així que com a irlandesa, òbviament, la vull a Dublín”, defensa l'eurodiputada del Sinn Féin. Segons ella, Irlanda patirà “un impacte econòmic greu pel Brexit” i acollir l'Agència Europea del Medicament pot compensar el xoc. “A més, tenim uns treballadors altament formats i que l'anglès sigui una llengua comuna és bo per fer negocis a nivell global”, remarca. “Serà una decisió difícil, perquè Barcelona és una ciutat fantàstica, però Amsterdam té bones connexions internacionals, l'aeroport de Schipol, gent amb molta formació, que parla llengües. Som la porta d'entrada a Europa”, assegura Tang.

 

L'EMA a Estrasburg?

 

L'obstacle més complicat per a Barcelona, de fet, podria no ser ni Amsterdam ni Dublín. Alguns eurodiputats volen situar l'EMA a Estrasburg, a França, a canvi de tancar la segona seu del Parlament Europeu, que actualment és en aquesta ciutat. “Prefereixo aquesta opció a la de Barcelona o Amsterdam”, admet l'holandès Paul Tang. “Seria una solució europea a un problema europeu, perquè Estrasburg ha esdevingut un símbol de la cara lletja de la Unió Europea”, afegeix, en referència al cost econòmic i mediambiental que suposa traslladar els 751 eurodiputats i tot el seu personal cada mes des de Brussel·les fins a la ciutat francesa per la celebració de les sessions plenàries.

“Per a mi és absolutament inacceptable”, replica l'eurodiputada francesa Anne Sander, que és, precisament, d'Estrasburg. “De cap manera es pot substituir el Parlament per una agència del medicament”, remarca, assenyalant que, en tot cas, la ciutat alsaciana hauria d'acollir totes dues institucions, perquè “són complementàries”. “Si volem estalviar, repatriem totes les activitats del parlament a la seu d'Estrasburg, que costa 10 cèntims d'euro per ciutadà”, afirma Sander, optant, doncs, per tancar l'edifici parlamentari de Brussel·les.

Segons ella, les informacions que vinculen l'EMA a Estrasburg són “rumors” o “globus sonda” d'alguns polítics per mesurar quina resposta tindria la iniciativa, però “cap francès està treballant en això”. Sander defensa que “la candidatura presentada per Barcelona té qualitat” i la ciutat és “extremadament dinàmica”, però adverteix que ella dedicarà tots els seus esforços a aconseguir l'EMA per a França. “La candidatura francesa és Lilla, no Estrasburg, i jo em mobilitzo per la candidatura francesa”, afirma.

Per Paul Tang, que com el seu compatriota conservador Jeroen Lenaers estaria disposat a renunciar a la candidatura d'Amsterdam a canvi d'acabar amb la doble seu del Parlament Europeu, el pla és difícil que qualli. “Per raons històriques Estrasburg és un lloc important, i ja no només es tracta de la feina dels francesos, sinó de la seva grandesa”, admet. Però avisa: “Sense cap mena de dubte, la meva segona opció seria Amsterdam. La primera seria moure el Parlament Europeu fora d'Estrasburg i portar aquí una alternativa”.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (19-5-2017)

PASSI ELQUE PASSI, MAI NO HI HAURÀ UNA ENTESA CORDIAL AMB ESPANYA I MENYS AMB EL POBLE ESPANYOL

Per Ramon Serra, editor

S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta el dia referèndum i el govern n'ultima tots els preparatius intentant que els funcionaris no rebin per les amenaces de d'Estat en reclutar voluntaris per a les meses electorals i també facilitant que la gent voti en aquells indrets, sobretot feus del poder socialista, en què els Ajuntaments ho impediran o no ho posaran fàcil.

Aleshores, què pot passar? Aquesta és la pregunta del milió. Sobretot cal tenir por de la por, que pot ser el nostre enemic màxim. Tot i que avui dia els mètodes moderns d'intimidació són molt potents, a hores d'ara a ningú no li passa pel cap que els tancs tornin a entrar per la Diagonal de Barcelona. A partir d'aquí els espanyols són capaços de tot: inhabilitació de polítics, intervenció de l'anomenada "autonomia", control del Mossos, clausurar " manu militari " els col·legis electorals...En fi, tota una gama de repressions que us podeu imaginar .I potser encara ens quedarem curts.

Tot amb tot, som milers les persones que no ens quedarem de braços plegats, passi el que passi i petit qui peti. Les protestes al carrer, una acampada contínua davant el Parlament i altres formes de protesta que aniran sortint seran el pa nostre de cada dia. De la nostra capacitat de resistència i de la mobilització del carrer dependrà molt el resultat final. No hem d'oblidar que com deia Macià "Catalunya només ens té a nosaltres" perquè els Estats acostumen a ser molt cauts i no reconeixen cap independència fins a misses dites. Tampoc tindrem cap aliat en les institucions europees dominades pel PP. Per tant, tot comença i acaba amb nosaltres.

Dit això aneu a saber si de grat o per força hi haurà tard o d'hora alguna mena d'acord amb l'Estat de forma forçada . Que ningú no oblidi que amb Espanya no és possible cap acord durador i els pocs períodes de llibertat que hi ha hagut al llarg dels segles sempre han acabat malament. Espanya només cedeix quan es veu acorralada. No sap pas què vol dir això de negociar. Com deia Camilo José Cela, el castellà només sap imposar-se però no convèncer. Ha estat una constant al llarg de la història i no sembla pas que ara vagi a canviar. Quan a una persona o a un poble se l'enganya una vegada la culpa és de l'enganyador, però si t'enganyen dues vegades aleshores la culpa és teva. Amb Espanya ni aigua. I si per naps o per cols calgués una entesa penseu que aquesta sempre serà forçada i mai serà un tracte entre iguals i que surti del cor. Qualsevol concessió que ens puguin fer serà una misèria i sempre amb la seguretat que al cap de poc temps tornaríem a tenir els mateixos problemes.

I si amb l'Estat mai no hi haurà una entesa com cal menys n'hi haurà amb el poble espanyol. En efecte, arriba l'hora de començar a dir les coses pel seu nom. Sembla que tota la catalanofòbia que estem vivint només vingui de l' Estat i que els espanyols sigui uns angelets. Res més lluny de la realitat. Cert que estan emmagzinats pels mitjans de comunicació de Madrid, però els fets són els fets. A veure si deixem de ser políticament correctes i diem pa al pa i vi al vi. Mai a Espanya no hi havia hagut tant d'odi contra els catalans, especialment contra la nostra llengua que sempre ha estat la gran amenaça, segons ells. I no pararan fins a destruir-nos o deixar-nos residualitzats. Cert també que hi ha algunes minories que intenten veure les coses d'una altra manera. Però en són l'excepció i a hores d'ara no podem trabucar la realitat i si són polítics no tenen cap capacitat de ser una força decisiva.

Per tant, cal esmolar ben bé les eines ara que som al juny. No hem de tenir por de res, perquè passi el que passi no podran pas, per exemple, tancar les xarxes socials. Com més repressió, més independentisme. Tot és qüestió de deixar madurar la fruita, bé que no caldrà collir-la si no ha arribat el seu temps ni menys deixar-la abandonada i que es podreixi si no arriba al punt de l'1 d'octubre.

(14-6-2017)

Visites Rebudes

05971423