LES REGLES DEL REFERÈNDUM LES HA DE MARCAR EL PARLAMENT I NO ELS QUI VOLEN IMPEDIR-LO

"Les condicions del referèndum i l’exercici del poder"
«Com més vots millor, sempre, però les regles només les marca el Parlament de Catalunya, no els qui volen impedir les urnes»

Per: Vicent Partal

Els teòrics més interessants de l’antiimperialisme, especialment Frantz Fanon, ja van explicar i demostrar a bastament, els anys seixanta i setanta del segle passat, que el poder és, sobretot, un fet psicològic. L’exercici del poder es basa sempre en l’acceptació del poder per part dels sotmesos. Hi ha, per tant, una psicologia de la dominació que és imprescindible treure-se-la de sobre com a condició prèvia per a l’alliberament. Quan deixes de reconèixer l’altre com el poder, l’altre perd el poder.

Una de les coses més interessants que passa ara al Principat, i que s’ha accelerat molt aquestes darreres setmanes, és precisament la consolidació d’aquest alliberament psicològic. No solament en bona part de la població sinó també en el parlament i en el govern, cosa que objectivament sempre és més difícil. En la mesura que la legitimitat de l’estat és com més va més qüestionada, la reacció als seus mecanismes de poder és com més va més lliure i potent.

De tant en tant, però, nosaltres mateixos encara ens empassem debats i conceptes absurds, que només s’expliquen des de la persistència de la dominació psicològica. El debat sobre si cal, o no, un quòrum mínim en el referèndum és un cas evident.

El parlament –de moment, els grups parlamentaris que impulsen la llei– ha deixat clar que no hi ha cap participació mínima que s’haja de sobrepassar per tal que el referèndum siga vinculant. El referèndum serà vinculant perquè així ho ha decidit la institució en la qual rau la sobirania. Quin sentit té, doncs, discutir sobre això? Quin sentit té si, a més, els arguments són tan incontestables com ho són en aquest cas?

D’una banda, hi ha les recomanacions de la Comissió de Venècia, que al capdavall no fan res més que aplicar la lògica més elemental. No es pot acceptar que l’abstenció siga una opció políticament vàlida perquè sempre hi ha una abstenció que no té color polític i sumar-la a una de les opcions és fer trampa. D’altra banda, hi ha la pràctica, la pràctica que hem viscut nosaltres mateixos i que sembla increïble que oblidem en aquest cas.

Així, a l’estat espanyol, no arribar al 50% de participació no ha estat mai cap impediment per a validar el resultat d’un referèndum. Va passar el febrer del 2005 amb el referèndum d’aprovació de la constitució europea, que va tenir una participació del 42,3%. Concretament, fent números, cal destacar que, sobre un cens de 33.563.680 persones, només van votar que sí 10.804.464. Es van abstenir 19.359.017, van votar en contra 2.428.409, van votar en blanc 849.093, i 122.697 van emetre un vot nul. Això significa que va votar a favor de la constitució europea el 32% del cens.

Però sabeu quin va ser el titular d’El País?
‘Sí rotund a la constitució europea amb una participació del 42%’

Més enrere en el temps, el 12 de març de 1986, es va fer el famós referèndum sobre ‘la permanència’ de l’estat espanyol a l’OTAN. A escala estatal, es va guanyar el referèndum amb una participació del 59% i un 52% de vots a favor, però a Catalunya es va perdre, com a les Canàries i a les dues comunitats autònomes basques. Al Principat, en concret, amb una participació del 62%, el no va guanyar amb el 53%.

I sabeu quin va ser el titular d’El Periódico?
‘El vot contrari a l’OTAN triomfa contundentment a Catalunya’ (amb unes dades provisionals, per cert, que donaven al no només un contundent 50,65% del vot).

En els referèndums, guanya qui té un vot més que l’altre. Eixa és la regla i no sé si cal recordar què va passar amb el Brexit. No recordareu, cap de vosaltres, cap comentari de ningú qüestionant el percentatge de la victòria, i això que la decisió més important de les darreres dècades per al Regne Unit i la nostra Unió Europea va ser adoptada només amb el 51,9% dels vots a favor.

Que els contraris al referèndum vulguen portar la discussió al terreny d’unes hipotètiques condicions que no es reclamen a ningú més és lògic i, fins i tot, interessant —sobretot perquè deixa clar que saben que el referèndum no el podran impedir i, evidentment, ja preparen l’argumentari de l’endemà–. Ara bé, quin sentit té que els altres, els qui estem a favor de fer el referèndum, ens embranquem a discutir una cosa que està tan clara i és tan evident?

El primer d’octubre s’han d’aconseguir dues victòries. La primera, a les vuit del matí, serà obrir els col·legis, i crec que a hores d’ara ja és més que assegurada. La segona dependrà dels vots dels ciutadans, però dependrà també –dependrà també– de les reaccions de la població a les vuit del vespre o quan se sàpiguen els resultats electorals. I ací és on l’Espanya que ja no té prou poder per a impedir les urnes podria tenir encara el poder d’ofuscar la visió, per a complicar-nos la gestió de l’endemà.

Sigueu-ne conscients quan discutiu coses que ja no haurien d’admetre cap discussió: com més vots millor, sempre, però les regles només les marca el Parlament de Catalunya, no els qui volen impedir les urnes. Perquè està en joc qui té el poder.

Informa:VILAWEB.CAT (11-8-2017)

ELS NÚMEROS BANCARIS PER INGRESSAR DINERS A LA CAIXA DE RESISTÈNCIA

Per pagar les multes de l' Estat als independentistes l' ANC ha obert aquests comptes bancaris per tenir una caixa de resistència. Col·laborem-hi tots, encara que sigui amb uns pocs diners. La independència comença i acaba amb la butxaca...

Transferències bancàries als números de compte:
ES78 2100 5000 5102 0017 2439
ES41 3025 0002 4514 3338 9791

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

" Alguns catalans no s'adonen que Espanya vol liquidar Catalunya"

"El somni de la vicepresidenta" és un magistral article d'Andreu Mas-Collell publicat al diari Ara Exposa les quatre fases endegades per l'Estat espanyol per liquidar Catalunya. Hi ha catalans que no en són conscients. Segueix el text implecable d'Andreu Mas-Collell...

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

La primera és recentralitzar i liquidar de facto l’estat de les autonomies. En aquesta tasca han avançat molt. Penseu, per exemple i significativament, que el primer que va fer el nou govern del PP l’any 2011 va ser avortar el procés que podria haver portat a la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. Però potser el més notable, i més recent, és la tristíssima feina de la comissió d’experts sobre el sistema de finançament, que, amb les excepcions de la discrepància total de les Balears i la no presència de Catalunya, es podria resumir a donar carta blanca al ministeri a canvi de res, ni de quatre llenties. Ha estat patètic.

La segona, que els està sent més difícil, és domesticar Catalunya per encabir-la en el model unitari. Aspiren que Catalunya sigui com una regió francesa i Barcelona com Lió. Les regions franceses no només depenen en tot de París sinó que són felices de dependre de París. Això és el que somien els dirigents del PP. I pel que fa a la llengua, només cal mirar el que promouen a València i a les Balears: la folklorització i la degeneració cap a un patois. Que ningú es cregui que quan hagin liquidat l’estat de les autonomies permetran una excepció catalana. Van fer el cafè per a tothom per evitar-ho (“Catalunya és una nació i per tant nosaltres també”) i ara el retiren amb la mateixa intenció (“No som una nació i per tant Catalunya tampoc”).

Si aconsegueixen liquidar la diferència catalana llavors la tercera fase serà la laminació de l’autonomia basca. No sé si a Euskadi en són conscients, però la garantia de la seva excepcionalitat és la resistència catalana. Ara el PP dissimula (Ciutadans menys) perquè li convé. Però per a l’essencialisme de l’estat unitari no hi ha res consolidat. No hi ha excepcions.

I la quarta fase -de fet, no tant una fase com una faceta permanent d’activitat-és l’engrandiment de Madrid. Per al centralisme el tracte diferent de la capital no és una excepció, és l’arquitectura política natural. Això es porta a extrems exacerbats. No se’n té prou amb la capital acumulant totes les institucions de l’Estat. També es vol que tingui les millors infraestructures i que sigui l’hàbitat propi dels rics i dels centres de decisió econòmica. I per això cal que Madrid pugui tenir un règim fiscal més favorable que les províncies. De les recomanacions de la comissió d’experts del finançament n’hi ha una de sensata: harmonitzar l’impost de successions. No ho faran. Al contrari, és previsible que el proper sistema de finançament consagri l’excepcionalitat fiscal (perdó: la preeminència deguda) de Madrid.

I aquí és on pretenen arribar. És el camí que creuen que se’ls obre decisivament si en el conflicte de l’1-O guanyen per 10 a 0. Tinc amics que pensen que hem anat massa ràpid, que l’associació amb la CUP és problemàtica, que amb els resultats del 27-S no havíem de posar dates. En definitiva: que hem comès errors. Jo els dic que puc compartir aquests judicis però que ni ells ni jo volem, ara i aquí, que la vicepresidenta efectivament guanyi per 10 a 0. I això vol dir que el dia 1 d’octubre cal que es desplegui una gran, i pacífica, demostració de dignitat democràtica, i que estiguem en condicions de llevar-nos, el 2 d’octubre, amb el cap i la moral ben alts.

Informa:ARA.CAT (9.8-2017)

 

 

 

Visites Rebudes

06063026