DEU ANYS DE LA SEVA MORT: XIRINACS, EL PRECUSOR DE LA DESOBEDIÈNCIA PACÍFICA

L’1 de gener del 1975 el sacerdot Lluís Maria Xirinacs comença la cinquena vaga de fam per reclamar l’amnistia a la presó de Carabanchel, on havia estat traslladat un any abans per haver demanat l’alliberament dels 113 intel·lectuals de l’Assemblea de Catalunya amb una altra vaga de fam. Al febrer mor la seva germana, però el capellà es nega a sol·licitar el permís al director per poder anar a l’enterrament. “No volia establir cap col·laboració amb el règim i amb dolor a l’ànima i plorant no hi va assistir” explica Lluís Busquets, autor de Xirinacs. El profetisme radical i noviolent. Aquest episodi posa de manifest la coherència d’una figura, morta avui fa deu anys, que sempre es va mantenir fidel a les seves conviccions, tot i nedar a contracorrent. “No era un personatge de mitges tintes, el 1978 com a senador va redactar una Constitució alternativa que reconeixia Catalunya com a nació, però no li van acceptar cap esmena i va fer campanya pel ‘no’ sent dels pocs polítics que s’hi van oposar perquè votar que ‘sí’ era anar contra la dreta” assenyala el biògraf.

El seu radicalisme el va convertir en una figura incòmoda per les forces catalanistes i d’esquerres, a les quals va retratar en el seu llibre més conegut, La traïció dels líders. Membre impulsor de l’Assemblea de Catalunya, mai va perdonar a la classe política que guardés en un calaix el dret a l’autodeterminació i que no apostés per la unitat: “Denunciava que Suárez havia estat molt llest seduint amb unes eleccions els partits que, moguts per les expectatives electorals, van decidir presentar-se per separat”, anota Busquets, que recorda que Xirinacs sempre deia que l’“Assemblea era la nostra ETA” i que si s’haguessin unit “hauríem sigut imparables”.

Tot i la desil·lusió per la falta d’unitat a les primeres eleccions democràtiques, es presenta per petició popular com a candidat al Senat i es converteix, amb gairebé 550.000 vots, en el senador independent més votat. Al Senat no va seure mai, per recordar que encara no s’havia concedit l’amnistia. “Estava al costat de Camilo José Cela i l’escriptor sempre li deia «Mossén, siéntese que se cansará », però tenia el cos molt preparat, venia d’estar un any i mig plantat davant de la Model per reclamar l’alliberament dels presos polítics”, subratlla l’economista Arcadi Oliveres, que el va tenir de professor als Escolapis. Oliveres encara recorda que el primer dia els va dir que allò “no era una classe sinó una república, i que havien d’escollir el president de la república que faria de delegat”.

Un dels fundadors del moviment Procés Constituent no té cap dubte del que representa Xirinacs, que es va deixar morir per inanició avui fa deu anys a Ogassa (Ripollès): “És un símbol de la lluita no violenta per la democràcia i per Catalunya”. L’expresident d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, considera que l’activista representa “la fortalesa d’unes conviccions irrenunciables que va expressar de manera pacífica”. El mossèn Josep Dalmau, que va fer costat a Xirinacs en la seva primera vaga de fam l’any 1969, el defineix com “un personatge extraordinari i coherent capaç de qualsevol cosa”. No sempre l’encertava: “Quan va crear el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (Bean) em va demanar que hi col·laborés i li vaig dir que no perquè no trauria cap diputat ni al Congrés ni al Parlament, i vaig guanyar jo”, afirma rient Dalmau. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, que va dirigir la Crida als anys 80, no amaga que l’entitat va beure del seu llegat: “Representa la tradició de resistència no violenta que la Crida va adaptar des del primer dia i la consciència que volia despertar és ara l’ANC”.

 

Tractat com un boig

 

L’activista David Fernàndez remarca que Xirinacs va demostrar que “pels camins fàcils és molt factible perdre’s”. L’exdiputat de la CUP considera que la marginació que va patir els últims anys “evidencia la càrrega d’oblit de la Transició, la gent que havíem admirat va quedar silenciada i se’l va tractar com un boig, però una nova generació sí que el va agafar com a un referent arran també del discurs que va fer al Fossar l’any 2002”. Allà és quan Xirinacs es va declarar amic d’ETA defensant la resposta dels que són agredits, com deia Gandhi. Sànchez creu que estaria satisfet amb els polítics actuals perquè són “lleials al mandat de la ciutadania; ara la realitat el desmenteix”. Més escèptic es mostra Carod: “Veuria que el seu esforç no va ser debades, però li sabria greu el pragmatisme de l’independentisme que no ha plantejat l’emancipació dels Països Catalans i li preocuparia com fer front a la crisi perquè sempre va estar al costat dels més desafavorits”.

Informa:ARA.CAT (11-8-2017)

ELS NÚMEROS BANCARIS PER INGRESSAR DINERS A LA CAIXA DE RESISTÈNCIA

Per pagar les multes de l' Estat als independentistes l' ANC ha obert aquests comptes bancaris per tenir una caixa de resistència. Col·laborem-hi tots, encara que sigui amb uns pocs diners. La independència comença i acaba amb la butxaca...

Transferències bancàries als números de compte:
ES78 2100 5000 5102 0017 2439
ES41 3025 0002 4514 3338 9791

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

" Alguns catalans no s'adonen que Espanya vol liquidar Catalunya"

"El somni de la vicepresidenta" és un magistral article d'Andreu Mas-Collell publicat al diari Ara Exposa les quatre fases endegades per l'Estat espanyol per liquidar Catalunya. Hi ha catalans que no en són conscients. Segueix el text implecable d'Andreu Mas-Collell...

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

La primera és recentralitzar i liquidar de facto l’estat de les autonomies. En aquesta tasca han avançat molt. Penseu, per exemple i significativament, que el primer que va fer el nou govern del PP l’any 2011 va ser avortar el procés que podria haver portat a la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. Però potser el més notable, i més recent, és la tristíssima feina de la comissió d’experts sobre el sistema de finançament, que, amb les excepcions de la discrepància total de les Balears i la no presència de Catalunya, es podria resumir a donar carta blanca al ministeri a canvi de res, ni de quatre llenties. Ha estat patètic.

La segona, que els està sent més difícil, és domesticar Catalunya per encabir-la en el model unitari. Aspiren que Catalunya sigui com una regió francesa i Barcelona com Lió. Les regions franceses no només depenen en tot de París sinó que són felices de dependre de París. Això és el que somien els dirigents del PP. I pel que fa a la llengua, només cal mirar el que promouen a València i a les Balears: la folklorització i la degeneració cap a un patois. Que ningú es cregui que quan hagin liquidat l’estat de les autonomies permetran una excepció catalana. Van fer el cafè per a tothom per evitar-ho (“Catalunya és una nació i per tant nosaltres també”) i ara el retiren amb la mateixa intenció (“No som una nació i per tant Catalunya tampoc”).

Si aconsegueixen liquidar la diferència catalana llavors la tercera fase serà la laminació de l’autonomia basca. No sé si a Euskadi en són conscients, però la garantia de la seva excepcionalitat és la resistència catalana. Ara el PP dissimula (Ciutadans menys) perquè li convé. Però per a l’essencialisme de l’estat unitari no hi ha res consolidat. No hi ha excepcions.

I la quarta fase -de fet, no tant una fase com una faceta permanent d’activitat-és l’engrandiment de Madrid. Per al centralisme el tracte diferent de la capital no és una excepció, és l’arquitectura política natural. Això es porta a extrems exacerbats. No se’n té prou amb la capital acumulant totes les institucions de l’Estat. També es vol que tingui les millors infraestructures i que sigui l’hàbitat propi dels rics i dels centres de decisió econòmica. I per això cal que Madrid pugui tenir un règim fiscal més favorable que les províncies. De les recomanacions de la comissió d’experts del finançament n’hi ha una de sensata: harmonitzar l’impost de successions. No ho faran. Al contrari, és previsible que el proper sistema de finançament consagri l’excepcionalitat fiscal (perdó: la preeminència deguda) de Madrid.

I aquí és on pretenen arribar. És el camí que creuen que se’ls obre decisivament si en el conflicte de l’1-O guanyen per 10 a 0. Tinc amics que pensen que hem anat massa ràpid, que l’associació amb la CUP és problemàtica, que amb els resultats del 27-S no havíem de posar dates. En definitiva: que hem comès errors. Jo els dic que puc compartir aquests judicis però que ni ells ni jo volem, ara i aquí, que la vicepresidenta efectivament guanyi per 10 a 0. I això vol dir que el dia 1 d’octubre cal que es desplegui una gran, i pacífica, demostració de dignitat democràtica, i que estiguem en condicions de llevar-nos, el 2 d’octubre, amb el cap i la moral ben alts.

Informa:ARA.CAT (9.8-2017)

 

 

 

Visites Rebudes

06063016