L'AEROPORT DE BARCELONA SERÀ CLAU EN EL FUTUR DE LA REPÚBLICA CATALANA

"Veritats i mentides sobre el conflicte de l’aeroport de Barcelona"
«Després de la independència, l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana»

Vicent Partal


Sol passar que quan hi ha un conflicte important que té moltes cares, les coses es barregen i es confonen. Passa encara més en aquesta era del Twitter i el groguisme informatiu, en què qualsevol cosa que digues te la poden manipular de seguida. En el cas del conflicte de l’aeroport de Barcelona això pren un valor especial, a més, per l’evident tensió política que viu el país, a menys de dos mesos ja del referèndum d’independència.

Jo crec que per a parlar amb propietat del que passa a l’aeroport de Barcelona cal distingir quatre conceptes i analitzar-los per separat:
-el debat sobre el dret de vaga
-el debat sobre els efectes de les vagues sobre els ciutadans
-el debat sobre el model aeroportuari de l’estat espanyol i les seues conseqüències
-el debat sobre la presència de la Guàrdia Civil en els filtres d’accés a les terminals

Sobre el primer tema jo no hi tinc res a dir. El dret de vaga no pot tenir discussió possible. Si un col·lectiu de treballadors se sent explotat o injustament tractat, la vaga és el mecanisme que té per a defensar-se. I pel que fa a les vagues en els sectors públics els serveis mínims tenen la funció d’evitar disrupcions importants del servei.

Una segona qüestió és la discussió sobre si una vaga ha de ser proporcionada i pot crear un malestar ciutadà de les dimensions del que ha creat aquesta. És indiscutible que l’efecte d’aquesta vaga recau de manera injusta sobre els ciutadans, la immensa majoria dels quals són treballadors igual que els vaguistes. I no hauria de ser així. Podem discutir, raonablement, si la proposta d’acord de la Generalitat ha estat prou encertada per a resoldre el conflicte o si el comitè de vaga no ha entès que el tot o res el perjudicaria. Però, en qualsevol cas, aquesta no és la discussió important i és evident que la Generalitat ha fet un esforç gran i que, igual que ja va fer amb la vaga del metro, ha liderat la gestió de la solució.

Però, de nou, el debat cal enfocar-lo bé. Qui té la culpa en aquest conflicte no són els treballadors d’Eulen. O és que hi ha algú disposat a demanar-los que treballen en males condicions només per a no destorbar-nos les vacances? Jo no ho faré. El dia 29 tenia un vol i vaig anar-hi tres hores abans. Gairebé el vaig perdre i em va molestar moltíssim, però això no fa que em gire contra ells.

Perquè és més que evident que la culpa del conflicte recau sobre AENA, empresa controlada pel govern espanyol, que no ha dimensionat bé les necessitats del servei o ha volgut esprémer massa els beneficis de l’aeroport de Barcelona.

En la majoria de països, un servei com aquest recau sobre la policia perquè és un procés extremadament sensible en termes de seguretat. Ací, sorprenentment, no és així i AENA subcontracta empreses que clarament no estan en disposició d’oferir un bon servei, ni tan sols un servei acceptable. Cal recordar, en aquest sentit, i és ben significatiu, que AENA va adjudicar a Eulen aquesta tasca malgrat que Eulen rebaixava en l’oferta mig milió d’euros, rebaixant, per tant, el marge de benefici i la capacitat de lliurament del servei. A qui cal reclamar, doncs, que actue assumint de manera ràpida la seua responsabilitat és a AENA.

El tercer debat és el de fons i el real, el que importa de veritat. El sistema de gestió aeroportuària espanyol és un absolut desastre. La centralització dels aeroports espanyols és un instrument per a pagar la megalomania de l’aeroport de Barajas i inflar la idea de Madrid com a capital global. Això està demostrat de sobres amb xifres i detalls que, hores d’ara, no admeten discussió. Que les institucions locals no gestionen l’aeroport és una crida al conflicte permanent, i mentre això no es resolga no hi haurà tranquil·litat. Menys encara si, a més de tot el que ja sabíem, descobrim com hem descobert en aquest conflicte que AENA, sistemàticament, ofereix serveis a Barcelona per preus molt inferiors als que posa pels mateixos serveis a Madrid.

Finalment, el tema de la Guàrdia Civil. Des del punt de vista del dret de vaga, posar guàrdies civils al filtre de control de l’aeroport és una agressió que cal denunciar. Com ho va ser, al seu dia, la militarització dels controladors. Això és fora del que es pot entendre i acceptar.

Des del punt de vista polític, però, no hi ha cap raó per a escandalitzar-se i encara menys per a inventar-se pel·lícules conspiratives com fan alguns. Alguna gent, sobreexcitada, ha llançat el missatge que aquesta vaga era un conflicte instrumentalitzat que pretenia d’acabar portant la Guàrdia Civil a l’aeroport de Barcelona. Això, simplement, no és veritat. I no és veritat per una raó simple: perquè la Guàrdia Civil ja és a l’aeroport de Barcelona. L’aeroport és d’AENA i, per tant, majoritàriament, de l’estat espanyol, i la seva seguretat està adjudicada per l’estat espanyol a la Guàrdia Civil. La pot posar on vulga i quan vulga i no necessita donar gaires explicacions.

 

El gran punt de tensió

 

Dit això, és cert que després de la independència l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana. Els Mossos hauran d’assumir el control de les fronteres, i avui només n’hi ha, d’importants, a l’aeroport de Barcelona. I com és lògic, l’estat espanyol no deixarà que això passe mentre no entrem a la fase de la negociació.

La negociació sobre la independència arribarà. Arribarà perquè l’estat espanyol no pot aguantar la pressió que Catalunya s’independitze sense assumir ni un euro del deute públic. Recordem que el deute públic espanyol és estratosfèric però, sobretot, recordem que el gran tema és que el deute espanyol és, majoritàriament, en mans estrangeres, que tenen, per això mateix, una capacitat infinita de pressió sobre la Moncloa. I recordem, no sé si cal, que si no hi ha acord per la independència, Catalunya se n’anirà sense assumir el deute que, altrament, negociaria amb Espanya.

Mentrestant, la solució més sensata per a tot plegat serà deixar l’aeroport en mans de l’estat espanyol i instal·lar un control de frontera a l’exterior de la instal·lació. És el que van fer, tranquil·lament, els països bàltics durant els dos anys que van passar entre la proclamació de la independència i el reconeixement de la mateixa per part de la URSS. I serà la solució més sensata perquè no paga la pena de crear cap conflicte violent, com el de l’ocupació de l’aeroport, per una cosa que acabarà caient com una fruita madura. Però al mateix temps cal deixar clar que la situació ha canviat per sempre. La solució de la frontera perimetral satisfà de sobres les necessitats.

I en aquest context, que la Guàrdia Civil seguisca dins de l’aeroport o incremente la seua presència simplement no té per què representar cap problema transcendental. Si ara ocupen els filtres, cal que ho denunciem des del punt de vista d’agressió als drets sindicals però, per favor, que no ens trega la son des del punt de vista polític.

Informa:VILAWEB.CAT (11-8-2017)

ELS NÚMEROS BANCARIS PER INGRESSAR DINERS A LA CAIXA DE RESISTÈNCIA

Per pagar les multes de l' Estat als independentistes l' ANC ha obert aquests comptes bancaris per tenir una caixa de resistència. Col·laborem-hi tots, encara que sigui amb uns pocs diners. La independència comença i acaba amb la butxaca...

Transferències bancàries als números de compte:
ES78 2100 5000 5102 0017 2439
ES41 3025 0002 4514 3338 9791

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

" Alguns catalans no s'adonen que Espanya vol liquidar Catalunya"

"El somni de la vicepresidenta" és un magistral article d'Andreu Mas-Collell publicat al diari Ara Exposa les quatre fases endegades per l'Estat espanyol per liquidar Catalunya. Hi ha catalans que no en són conscients. Segueix el text implecable d'Andreu Mas-Collell...

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

La primera és recentralitzar i liquidar de facto l’estat de les autonomies. En aquesta tasca han avançat molt. Penseu, per exemple i significativament, que el primer que va fer el nou govern del PP l’any 2011 va ser avortar el procés que podria haver portat a la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. Però potser el més notable, i més recent, és la tristíssima feina de la comissió d’experts sobre el sistema de finançament, que, amb les excepcions de la discrepància total de les Balears i la no presència de Catalunya, es podria resumir a donar carta blanca al ministeri a canvi de res, ni de quatre llenties. Ha estat patètic.

La segona, que els està sent més difícil, és domesticar Catalunya per encabir-la en el model unitari. Aspiren que Catalunya sigui com una regió francesa i Barcelona com Lió. Les regions franceses no només depenen en tot de París sinó que són felices de dependre de París. Això és el que somien els dirigents del PP. I pel que fa a la llengua, només cal mirar el que promouen a València i a les Balears: la folklorització i la degeneració cap a un patois. Que ningú es cregui que quan hagin liquidat l’estat de les autonomies permetran una excepció catalana. Van fer el cafè per a tothom per evitar-ho (“Catalunya és una nació i per tant nosaltres també”) i ara el retiren amb la mateixa intenció (“No som una nació i per tant Catalunya tampoc”).

Si aconsegueixen liquidar la diferència catalana llavors la tercera fase serà la laminació de l’autonomia basca. No sé si a Euskadi en són conscients, però la garantia de la seva excepcionalitat és la resistència catalana. Ara el PP dissimula (Ciutadans menys) perquè li convé. Però per a l’essencialisme de l’estat unitari no hi ha res consolidat. No hi ha excepcions.

I la quarta fase -de fet, no tant una fase com una faceta permanent d’activitat-és l’engrandiment de Madrid. Per al centralisme el tracte diferent de la capital no és una excepció, és l’arquitectura política natural. Això es porta a extrems exacerbats. No se’n té prou amb la capital acumulant totes les institucions de l’Estat. També es vol que tingui les millors infraestructures i que sigui l’hàbitat propi dels rics i dels centres de decisió econòmica. I per això cal que Madrid pugui tenir un règim fiscal més favorable que les províncies. De les recomanacions de la comissió d’experts del finançament n’hi ha una de sensata: harmonitzar l’impost de successions. No ho faran. Al contrari, és previsible que el proper sistema de finançament consagri l’excepcionalitat fiscal (perdó: la preeminència deguda) de Madrid.

I aquí és on pretenen arribar. És el camí que creuen que se’ls obre decisivament si en el conflicte de l’1-O guanyen per 10 a 0. Tinc amics que pensen que hem anat massa ràpid, que l’associació amb la CUP és problemàtica, que amb els resultats del 27-S no havíem de posar dates. En definitiva: que hem comès errors. Jo els dic que puc compartir aquests judicis però que ni ells ni jo volem, ara i aquí, que la vicepresidenta efectivament guanyi per 10 a 0. I això vol dir que el dia 1 d’octubre cal que es desplegui una gran, i pacífica, demostració de dignitat democràtica, i que estiguem en condicions de llevar-nos, el 2 d’octubre, amb el cap i la moral ben alts.

Informa:ARA.CAT (9.8-2017)

 

 

 

Visites Rebudes

06063023