FALTEN 50 DIES PER A L'1-O: EL GOVERN MANTÉ UN SILENCI PRUDENT SOBRE QÜESTIONS BÀSIQUES

Cinquanta dies. Ni un més, ni un menys. Aquest és el temps que li queda a la partida que des de fa mesos mantenen la Generalitat i l’Estat abans que el rellotge s’aturi l’1-O. Mig centenar de dies en què el moviment de peces s’ha de precipitar, i en què el Govern haurà de posar sobre la taula l’estratègia que ha covat amb hermetisme durant mesos: les cartes amb les quals jugarà el tram decisiu del Procés. Poc menys de dos mesos, en definitiva, en què s’han de resoldre totes les incògnites que encara són sobre la taula de l’executiu català. Cinquanta dies, també, en els quals s’haurà de veure quin és l’abast de la resposta del govern espanyol.


El misteri de les urnes
Puigdemont assegura en un sopar informal que ja les té

Símbol del Procés des del 9-N, la compra de les urnes ha sigut un dels principals serials dels preparatius del referèndum. Fins al punt que, arribats al 12 d’agost, encara és un misteri com s’aconseguirà portar-les als col·legis electorals. El concurs obert per la Generalitat per homologar les empreses que les havien de fabricar va quedar desert, i el calendari tan ajustat fa difícil pensar a obrir ara, a cinquanta dies de l’1-O, un nou procediment. L’executiu català assegura que estudia diferents “itineraris” per tenir-les, però el president de la Generalitat va afirmar en un sopar informal amb personalitats que ja disposa de les urnes.


L’empara legal de l’1-O
Pendents de les lleis del referèndum i de transitorietat

La cobertura legal de l’1-O ja és pública. La llei del referèndum va ser presentada en públic el 4 de juliol i registrada al Parlament el 31 d’aquell mes. Tanmateix, no està clar com es tramitarà. JxSí i la CUP volen fer-ho per lectura única, però el Tribunal Constitucional ja ha suspès una de les vies que hi ha per fer-ho: la reforma del reglament. Més enllà de buscar un camí alternatiu -tot apunta a l’article 81.3 del reglament vigent-, JxSí i la CUP han de decidir també quan s’admet a tràmit i s’aprova la norma, i han de desenvolupar el decret de normes complementàries que reguli aspectes més logístics de la votació. A més, tots dos grups encara han d’acordar quan es presenta en públic la llei de transitorietat -previsiblement a finals d’agost- i si s’aprova abans -opció que guanya pes- o després del referèndum.
Un cens “com sempre”


Una normativa pròpia per superar un debat delicat

És una de les qüestions que el Govern porta amb més secretisme. La Generalitat no disposa de cens electoral i els tribunals han determinat que no el pot fer servir més enllà del marc d’una convocatòria electoral ordinària. Tot i així, l’executiu pretén crear una normativa pròpia -podria estar inclosa en el mateix decret de normes complementàries de l’1-O- que permeti recórrer al Registre de Població, en què ja disposa de totes les dades necessàries per elaborar el seu propi cens electoral. Tot i l’hermetisme, la CUP ha assegurat recentment que el Govern els ha dit que ja disposa de cens.


En busca de col·legis
El Govern ja es coordina amb el territori per trobar locals

Que tothom tingui un punt de votació a prop de casa i que, en la mesura del possible, sigui el mateix que en unes eleccions normals és una de les obsessions de l’executiu català. El Govern ja tempteja a través de les seves set delegacions territorials quins municipis col·laboraran, per la qual cosa ja està desenvolupant -amb l’ajuda de coordinadors locals- un mapa amb els locals amb què pot comptar i on haurà d’habilitar col·legis alternatius. El principal dubte segueix sent quin serà el paper de l’Ajuntament de Barcelona.


Vot exterior i per correu
La baula més feble dels preparatius per al referèndum

La del vot exterior és una de les carpetes que més preocupen el Govern. La impossibilitat de posar en marxa el vot electrònic -la llei encara no s’ha aprovat al Parlament i no s’han fet les proves que s’havien previst- i l’escassa afluència de ciutadans que s’han inscrit en el Registre de Catalans a l’Exterior fan que les comunitats d’expatriats ja hagin posat el crit d’alerta davant del risc de no poder votar si no és presencialment. En els últims dies, a més, el Govern ha admès també el temor a un possible boicot al vot per correu per part de Correus, i fins i tot el conseller de Territori, Josep Rull, va reclamar que tothom que pugui voti presencialment.

Informa:ARA.CAT (11-8-2017)

ELS NÚMEROS BANCARIS PER INGRESSAR DINERS A LA CAIXA DE RESISTÈNCIA

Per pagar les multes de l' Estat als independentistes l' ANC ha obert aquests comptes bancaris per tenir una caixa de resistència. Col·laborem-hi tots, encara que sigui amb uns pocs diners. La independència comença i acaba amb la butxaca...

Transferències bancàries als números de compte:
ES78 2100 5000 5102 0017 2439
ES41 3025 0002 4514 3338 9791

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

" Alguns catalans no s'adonen que Espanya vol liquidar Catalunya"

"El somni de la vicepresidenta" és un magistral article d'Andreu Mas-Collell publicat al diari Ara Exposa les quatre fases endegades per l'Estat espanyol per liquidar Catalunya. Hi ha catalans que no en són conscients. Segueix el text implecable d'Andreu Mas-Collell...

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

La primera és recentralitzar i liquidar de facto l’estat de les autonomies. En aquesta tasca han avançat molt. Penseu, per exemple i significativament, que el primer que va fer el nou govern del PP l’any 2011 va ser avortar el procés que podria haver portat a la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. Però potser el més notable, i més recent, és la tristíssima feina de la comissió d’experts sobre el sistema de finançament, que, amb les excepcions de la discrepància total de les Balears i la no presència de Catalunya, es podria resumir a donar carta blanca al ministeri a canvi de res, ni de quatre llenties. Ha estat patètic.

La segona, que els està sent més difícil, és domesticar Catalunya per encabir-la en el model unitari. Aspiren que Catalunya sigui com una regió francesa i Barcelona com Lió. Les regions franceses no només depenen en tot de París sinó que són felices de dependre de París. Això és el que somien els dirigents del PP. I pel que fa a la llengua, només cal mirar el que promouen a València i a les Balears: la folklorització i la degeneració cap a un patois. Que ningú es cregui que quan hagin liquidat l’estat de les autonomies permetran una excepció catalana. Van fer el cafè per a tothom per evitar-ho (“Catalunya és una nació i per tant nosaltres també”) i ara el retiren amb la mateixa intenció (“No som una nació i per tant Catalunya tampoc”).

Si aconsegueixen liquidar la diferència catalana llavors la tercera fase serà la laminació de l’autonomia basca. No sé si a Euskadi en són conscients, però la garantia de la seva excepcionalitat és la resistència catalana. Ara el PP dissimula (Ciutadans menys) perquè li convé. Però per a l’essencialisme de l’estat unitari no hi ha res consolidat. No hi ha excepcions.

I la quarta fase -de fet, no tant una fase com una faceta permanent d’activitat-és l’engrandiment de Madrid. Per al centralisme el tracte diferent de la capital no és una excepció, és l’arquitectura política natural. Això es porta a extrems exacerbats. No se’n té prou amb la capital acumulant totes les institucions de l’Estat. També es vol que tingui les millors infraestructures i que sigui l’hàbitat propi dels rics i dels centres de decisió econòmica. I per això cal que Madrid pugui tenir un règim fiscal més favorable que les províncies. De les recomanacions de la comissió d’experts del finançament n’hi ha una de sensata: harmonitzar l’impost de successions. No ho faran. Al contrari, és previsible que el proper sistema de finançament consagri l’excepcionalitat fiscal (perdó: la preeminència deguda) de Madrid.

I aquí és on pretenen arribar. És el camí que creuen que se’ls obre decisivament si en el conflicte de l’1-O guanyen per 10 a 0. Tinc amics que pensen que hem anat massa ràpid, que l’associació amb la CUP és problemàtica, que amb els resultats del 27-S no havíem de posar dates. En definitiva: que hem comès errors. Jo els dic que puc compartir aquests judicis però que ni ells ni jo volem, ara i aquí, que la vicepresidenta efectivament guanyi per 10 a 0. I això vol dir que el dia 1 d’octubre cal que es desplegui una gran, i pacífica, demostració de dignitat democràtica, i que estiguem en condicions de llevar-nos, el 2 d’octubre, amb el cap i la moral ben alts.

Informa:ARA.CAT (9.8-2017)

 

 

 

Visites Rebudes

06063019