EL SUPREM RETIRA L'EUROORDRE DE DETENCIÓ SOBRE PUIGDEMONT I ELS CONSELLERS EXILATS A FLANDES PER EVITAR EL RIDÍCUL

 El jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha acordat retirar les euroordres contra Puigdemont i els quatre consellers a Brussel·les perquè considera que la causa forma part d'una "unitat jurídica inseparable". El TS ha pres aquesta decisió per no vol caure en contradiccions amb la justícia belga, que el 14 de desembre decidia si extradia o no el govern a l'exili. Així doncs, Llarena evita que la justícia espanyola faci el ridícul en la causa contra el Govern si la justícia belga refusa l'ordre de detenció.

El jutge del Suprem, Pablo Llarena, ha retirat les euroordres de detenció dictades el passat 3 de novembre per l'Audiència Nacional contra Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

En la resolució, el magistrat argumenta que desisteix de la col·laboració de la justícia belga perquè, després d'emetre les ordres, s'ha definit que els fets que s'investiguen s'han dut a terme de manera "concertada per part de tots els investigats" i que, per tant, considera que tots han de formar part d'una "unitat jurídica inseparable" que s'ha d'instruir al Suprem. Per tant, no vol que la justícia belga decideixi sobre la situació de Puigdemont i els altres quatre consellers destituïts.

En la resolució, a més, Llarena posa de manifest que tots ells han mostrat "la intenció de retornar a Espanya amb la finalitat de prendre possessió i exercir uns càrrecs electes", ja que s'han presentat a les eleccions del 21-D. L' ordre espanyola segueix vigent, així que en cas que el president legítim de la Generalitat torni a Catalunya serà detingut per les forces policials espanyoles.

Informa:DIRECTE.CAT (5-12-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07039980