PUIGDEMONT CRIDA A OMPLIR BRUSEL·LES DE COLOR GROC: " AQUÍ NO ESTÀ PROHIBIT "

Carles Puigdemont ha difós un missatge sonor a través de les xarxes socials en què crida a omplir Brussel·les de color groc "perquè aquí no està prohibit". El president, exiliat a Brussel·les després de l'aplicació de l'article 155 que va comportar la destitució del seu Govern, dona ànims a les persones que estan viatjant a la capital belga per participar a la manifestació "Omplim Brussel·les' convocada per l'ANC i Òmnium per al 7 de desembre, que creu que estaran "moltes hores de viatge".

Per això els assegura que els està esperant "amb els braços oberts" perquè ell i els quatre consellers que l'acompanyen necessiten el seu "suport" i el seu "escalf". "Ens omplireu el cor d'alegria i espero que de color groc", afirma Puigdemont. "Tingueu clar que aquí no està prohibit, el color groc", afegeix.

Informa:VILAWEB.CAT (6-12-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07023971