PUIGDEMONT: " L'ESTAT TÉ POR DE LA MIRADA DEL MÓN "

"L'Estat ha retirat l'ordre europea de detenció perquè ha tingut por", ha assegurat aquest dimecres el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en una roda de premsa a Brussel·les acompanyat de tots els consellers a l'exili. Segons Puigdemont, el que ha fet el Govern en clau sobiranista es basa en la "normalitat democràtica", i ha apuntat que l'ordre ha estat un "nyap jurídic". "És greu i irresponsable posar en marxa un mecanisme internacional d'aquesta dimensió sense que passi res de nou i després retirar-lo", ha constatat el dirigent independentista en un hotel a la capital belga des del qual ha indicat que el pas enrere del Tribunal Suprem obre el camí per retirar el 155.

Segons ell, els membres del Govern estan sent sotmesos a una "persecució política". "Si no fan una nova euroordre és perquè saben que això no és acceptable en la comunitat europea. Ens hem de preguntar per què Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Jordi Cuixart són a la presó. Quan no tenen jutges amics ni fiscals que afinen, i tenen mig món mirant-los, aleshores ja no són tan valents i saben que poden fer el ridícul", ha apuntat Puigdemont, que ha celebrat l'èxit -segons ell- de dur el conflicte legal català en l'esfera internacional a través de la justícia belga.

"Aquesta era una estratègia útil. Ara tenen por de la mirada del món. Es comença retirant l'euroordre i s'acaba retirant el 155 i la repressió", ha asseverat el president de la Generalitat i candidat de Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (6-12-2017)

 

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07023964