GRÀCIES, BRUSEL·LES

"Gràcies, Brussel·les "

José Antich

Brussel·les és des de fa més d'un mes la capital informativa de Catalunya. La presència a la ciutat belga del president Carles Puigdemont i de quatre dels seus consellers, des del dilluns 30 d'octubre, l'ha situat no tan sols com la capital comunitària que continua sent sinó com la ciutat en la qual s'ha refugiat gairebé la meitat del Govern fugint de la justícia espanyola. Des de Brussel·les parlen gairebé diàriament Puigdemont i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. I Brussel·les ha estat també la ciutat on l'actuació del Tribunal belga ha fet recular la justícia espanyola, que ha hagut de retirar l'euroordre d'extradició ja que hi havia suficients indicis que només anava a acceptar que les cinc autoritats catalanes fossin jutjades a Espanya pel Tribunal Suprem per desobediència.

Però, a més, Brussel·les serà aquest dimecres focus informatiu internacional per un esdeveniment del tot excepcional com és que algunes desenes de milers de catalans es desplacin des de tots els racons del país per anar a una manifestació al centre de la ciutat reclamant a les institucions comunitàries una sensibilitat més gran davant de la qüestió catalana. L'ANC i Òmium els han convocat darrere d'una pancarta que porta per lema Europe Wake up! Help Catalonia ("Europa, desperta! Ajuda Catalunya") i pretenen que sigui la mobilització més gran de l'independentisme fora de Catalunya i una de les més importants de les celebrades a Brussel·les. També un esdeveniment que reactivi aquells sectors que van quedar desconcertats, enfadats o irritats després que no es materialitzés la República catalana.

L'independentisme, acostumat a superar al carrer reptes increïbles, pretén dur a terme una cosa inusual i al cor d'Europa. En un moment en què molts auguren un retraïment, conseqüència en part d'una campanya de fustigació mediàtica sense precedents, la mobilització suposa un nou test d'estrès i demostratiu de la musculatura del moviment. Del seu resultat i del seu impacte depèn que actuï també com a catalitzador de cara a les eleccions del pròxim 21 de desembre. La demanda de sensibilització a Europa, la defensa de les llibertats perdudes amb el 155 de la Constitució i el segrest de l'autonomia seran pilars a la campanya electoral acabada d'iniciar i arguments a utilitzar per eixamplar l'espai independentista que ha vist com els seus líders s'exiliaven o ingressaven a la presó.

Viatjar a Brussel·les és també recordar el referèndum de l'1 d'octubre, la protecció de les urnes, la votació i la repressió. I una mostra de gratitud per l'acollida que han tingut els representants legals de Catalunya i que ha acabat posant els nervis de punta a les autoritats espanyoles. També suposa agrair l'oferiment de centenars de famílies flamenques als manifestants catalans que els han permès un allotjament gratuït, una iniciativa que han replicat també nombrosos hostals amb un preu simbòlic. Però sobretot és una prova més de la fortalesa d'un moviment transversal i guanyador. La resiliència del catalanisme li ha permès superar grans dificultats en la història i aixecar-se en els moments de més dificultat. Els resultats del 21-D acaben demostrant el grau de rebel·lia davant d'una situació imposada des de Madrid.

Informa:ELNACIONAL.CAT (7-12-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024072