EL PROCÉS S'INSTAL·LA AL COR D'EUROPA PER QUEDAR-S'HI

" El Procés s’instal·la al Cor d’Europa"

David Miró

Si hi ha una cosa clara és que avui la comunitat brussel·lesa, formada per belgues (flamencs i valons) i els milers de funcionaris i treballadors europeus que hi viuen al voltant de les institucions internacionals, quedaran al·lucinats per la dimensió i, sobretot, pel tarannà de la manifestació catalana. En lloc d’una massa enfurismada i antieuropea, es trobaran amb milers de ciutadans europeus que, en lloc d’un retorn al nacionalisme ranci i xenòfob, reclamaran just el contrari: més Europa davant del poder absolut dels estats. I potser això d’avui serà només un primer tast. Tot apunta que el procés català ha arribat a Brussel·les per quedar-s’hi, per convertir-se en una pedra a la sabata, en el recordatori constant que les jurisdiccions estatals poden entrar en col·lisió amb els principis que van inspirar el pares fundadors del projecte europeu.

O almenys que una part important de la població d’un territori ho pot considerar així, cosa que ja representa un problema greu. Brussel·les, doncs, ha de preparar-se per convertir-se en una mena de segona capital de Catalunya, la ciutat on es jugarà una part de la partida els pròxims mesos i anys. El Govern a l’exili no podrà exercir, això és evident, però sí que pot mantenir viva la flama al cor d’Europa, un lloc on la d’avui pot ser només la primera de moltes manifestacions.

Informa:ARA.CAT (7-12-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07023969