JxCAT ES MANTÉ FERM EN LA DEFENSA DEL MANDAT DEL 21-D I NO ACCEPTA REBAIXES

 El portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, s'ha reafirmat en la postura d'investir president de la Generalitat a Carles Puigdemont i que exerceixi totes les seves funcions del càrrec. "Ha de fer de president i ha de manar", ha afirmat en una entrevista a 'El Suplement' de Catalunya Ràdio aquest diumenge al matí. Pujol no contempla una presidència simbòlica, i considera que Puigdemont ha de ser investit perquè "ho van dir les urnes i no ho vol l'Estat".

El diputat de JxCat també espera un moviment del govern espanyol perquè "aquell qui oprimeix ha de canviar". "La fruita madura hi ha un dia que cau de l'arbre", ha asseverat. "Quins escenaris em proposa?", ha plantejat quan se li ha preguntat si contemplen alguna opció alternativa a investir Puigdemont.

Pujol creu que aquests dos mesos des de les eleccions han servit per posar en evidència l'estat espanyol i col·locar-lo "davant d'un gran mirall on s'han vist totes les mancances democràtiques". Finalment, ha fet una crida a d'altres formacions, i especialment al PSOE, a qui ha advertit que "si no reacciona, un dia no podrà mirar als ulls de Catalunya ni del seu electoral més tradicional".

Informa:DIRECTE.CAT (11-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040193