PRESIDENT DEL COMITÈ DE REGIONS D'EUROPA: " LA SOLUCIÓ NO ÉS EMPRESONAR POLÍTICS "

“Estic segur que la crisi catalana encara es mantindrà molts mesos. En aquests moments no hi veig una solució real”. És el diagnòstic del president del Comitè de les Regions de la Unió Europea (UE), Karl-Heinz Lambertz (Schoppen, 1952), en una entrevista a EUobserver, un dels digitals de referència sobre afers europeus i un dels més influents entre els funcionaris de Brussel·les. La solució, afegeix, "no és empresonar polítics electes".

Aquest home sap una o dues coses sobre aquesta mena de conflictes. No només perquè és màster en Dret per Lovaina i Heildelberg, sinó, sobretot, perquè és belga i, més difícil encara, pertany a la minoria de parla alemanya, de la qual ha estat ministre-president entre 1999 i 2014. Ara és senador i membre de la comissió que, per encàrrec del rei Albert, ha de trobar un desllorigador a la permanent crisi constitucional en què Bèlgica viu. També és socialista.
Diàleg, negociació

Lambertz és mesurat però de principis clars. D’entrada, reparteix la culpa de l’atzucac actual a banda i banda. “Crec que els responsables catalans no pensaven arribar tan lluny. Però també estic convençut que la manera de resoldre-ho no pot ser enviar la policia contra un referèndum, fins i tot si és conflictiu constitucionalment. Tampoc és solució empresonar polítics electes per aquest motiu”.

Demana diàleg, negociació. “A la UE, una situació com aquesta, on tens un gran debat sobre l'autonomia i les relacions entre l'Estat i les seves regions, s’ha de debatre a la taula”, afegeix.


L'exemple escocès

 

Esmenta l’exemple escocès: pactar un referèndum legal. La majoria, recorda el polític belga, va decidir romandre dins el Regne Unit. A Espanya, però, “hi ha absència de diàleg al més alt nivell. Això no pot ser una bona solució”.

Lambertz lamenta que Espanya (“un estat regionalitzat amb experiència”) i Catalunya, els seus governs, gairebé no es parlin des del referèndum de l’Estatut del 2006. “Des d'aquest moment no hi ha més que conflictes. El que vivim ara en són les conseqüències. Cal negociar. Esperem que hi hagi passes en aquesta direcció els propers dies, setmanes i mesos”, diu.

A més, l’atzucac espanyol/català “és dolent per a totes les regions europees”, afegeix. “La regionalització, al meu parer, és un aspecte molt important de la governança a Europa, és una cosa molt positiva".

Informa:ELNACIONAL.CAT (11-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040218