EL TS REACTIVARÀ L'EUROORDRE DE DETENIR PUIGDEMONT PER REBEL·LIÓ A L'ABRIL

El Tribunal Suprem (TS) treballa a marxes forçades en la instrucció del procés per presumpte delicte de rebel·lió contra els exmembres del Govern, de l’anterior Mesa del Parlament i líders sobiranistes amb la idea d’acabar la primera fase de la investigació el proper mes de març. Es donarà pas, llavors, a una extensa ordre de processament, en què el jutge encarregat del cas, Pablo Llarena, descriurà minuciosament els fets dels quals acusa els investigats i la qualificació jurídica que s’atribueix a la conducta de cadascun d’ells.

Aquesta resolució arribarà probablement durant el mes d’abril i serà molt important, atès que ­delimitarà l’abast de la causa. És possible que alguns imputats ja quedin exclosos del procés, mentre que sobre la resta es deta­llaran, una per una, les imputa­cions que els corresponen. En el cas de l’expresident Puigdemont, aquesta resolució comportarà amb tota probabilitat la reactivació de l’ordre europea de detenció que el magistrat Llarena va deixar sense efecte el 5 de desembre passat. En paral·lel, Puigdemont serà suspès com a diputat, igual com Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Antoni Comín, en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’ Enjudiciament Criminal.

A la interlocutòria per la qual va renunciar a mantenir l’euroordre el jutge ja va exposar que prenia aquesta mesura per considerar-la oportuna “en l’estat actual de les actuacions i sense perjudici del que pogués resultar de la seva evolució posterior”. Més tard, el 22 de gener, quan Puigdemont va viatjar a Dinamarca per participar en un col·loqui en la Universitat de Copenhaguen, el magistrat va rebutjar reactivar l’ordre europea de detenció –mesura demanada per la Fiscalia– argumentant que considerava obligat posposar aquesta decisió “a un moment –no necessàriament llunyà– en el qual l’ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no es trobin en risc per una detenció que –com el Ministeri Fiscal defensa– seria lògica en qualsevol altre context”.

Aquest altre context es produirà amb l’ordre de processament, que es dictarà quan l’estat de la investigació permeti definir amb el grau de detall més gran possible el conjunt d’indicis racionals que han portat a atribuir els delictes de rebel·lió, sedició i malversació als encausats. Al Suprem no es descarta en absolut que la reactivació de l’euroordre reobri el debat amb la justícia belga sobre els termes i limitacions amb què pogués produir-se el lliurament de l’investigat. Ara bé, llavors les acusacions estaran més ben precisades que al començament de la causa i, possiblement, la hipòtesi que Puigdemont pogués aconseguir la investidura s’haurà allunyat definitivament del quadre d’opcions de l’expresident.

Cal tenir en compte, amb referència a això, que a la interlocutòria en què el jutge Llarena va denegar reactivar l’ordre de detenció davant les autoritats daneses raonava que ho feia davant la sospita que l’investigat pretenia generar “un context en el qual poder delegar el seu vot”, com els diputats presos a la presó d’ Estremera. D’aquesta manera, Puigdemont “instrumentalitzaria la privació de llibertat per assolir la investidura i el vot que parlamentàriament no pot obtenir”. En aquesta resolució, el magistrat arribava a la conclusió que havia de “posposar-se l’euroordre”, precisament, per no facilitar l’eventual estratègia de l’expresident i en espera que poguessin acompanyar a la sol·licitud de lliurament, quan fos reactivada, “els detalls d’actuació dels encausats”. La resolució estimava que aquestes concrecions no podien conèixer-se o exposar-se durant el període d’instrucció “per ser encara objecte d’inves­tigació”.

Més acusacions

 

En paral·lel, la tesi sobre la in­viabilitat de la investidura telemàtica o per delegació de l’expresident ha quedat reforçada per les mesures cautelars dictades pel Tribunal Constitucional (TC) amb una innovadora interpretació de l’article 161.2 de la Cons­titució. Gràcies a ella ha pogut acordar aquestes mesures quan encara no ha començat a tramitar el procés que les provoca. El TC, d’altra banda, acabarà admetent a tràmit el recurs del Govern contra la proposta d’investidura de Puigdemont i –ja es veurà si de forma unànime o no- barrant-li defini­tivament el pas. Un cop confirmada aquesta situació, que la justícia belga posi obstacles o limiti els motius pels quals Puigdemont podria ser jutjat a Espanya, una vegada reactivada a euroordre, constituiria un mal menor per a les institucions estatals, incloent-hi el Suprem.

En tot cas, el TS donarà aquesta batalla. I, si la perd, perquè la justícia belga limiti els delictes pels quals pugui ser acusat Puigdemont, no serà perquè no hagi intentat guanyar-la en el terreny ­teòricament més propici; és a dir, després de l’ordre de proces­sament. Aquesta resolució, com a punt clau de tot el procés per l’1- O i la DUI, condicionarà neces­sàriament el resultat de la causa
i també marcarà el calendari ­subsegüent. En aquest sentit, ­després de l’ordre de processament, i de forma paral·lela a la batalla judicial de Brussel·les, vindrà tota la fase intermèdia del procés, amb el pols entre acusacions i defenses a l’entorn del moment i condicions de la interlocutòria de conclusió del sumari i a la fixació de la data per a l’inici del judici oral. Aquest, però, ja serà un altre capítol, per al qual encara falten uns quants mesos.

Informa:LAVANGUARDIAESPAÑOLA.COM (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040257