FRACÀS REIAL: FELIP VI VEIA EN EL 3-O EL SEU 23-F

Felip de Borbó tenia 7 anys quan va presenciar a les Corts el 1975 el jurament del seu pare com a rei. “Juro per Déu i sobre els Sants Evangelis complir i fer complir les lleis fonamentals del regne i guardar lleialtat als principis que informen el Movimiento Nacional”, va ser la fórmula de Joan Carles I davant el president de les Corts, el falangista Alejandro Rodríguez de Valcárcel, que oficiava la sessió “des de l’emoció al record a Franco”. Quan el 19 de juny del 2014 va ser ell el protagonista de l’escena que havia vist sent un nen, Felip va aparcar la Bíblia i el crucifix i va jurar sobre la Constitució, va oferir una “nova monarquia per a un temps renovat” i va citar Espriu abans de cloure amb un “moltes gràcies”. Quaranta mesos després de la proclamació al Congrés davant una tribuna de convidats en què hi havia el president Artur Mas, el rei Felip VI va veure en la nit del 3 d’octubre del 2017 el seu particular 23-F del 1981, amb el qual el seu pare Joan Carles I –tot i les incògnites que encara perduren sobre el paper real que va jugar– es va legitimar a ulls d’una majoria d’espanyols compareixent a la televisió per frenar el cop d’estat.

En aquella Espanya que va descobrir amb estupor que l’1 d’octubre hi havia hagut urnes i paperetes en contra del promès per Mariano Rajoy, els rumors sobre una imminent aparició televisiva del rei Felip VI van ser constants des del mateix dia del referèndum. L’establishment espanyol li havia servit al rei un relat hagiogràfic segons el qual hi havia un “cop d’estat” en marxa des que Alfonso Guerra va patentar el terme evocador del 23-F en l’article Elecciones trucadas a Tiempo el 2015. “Estem davant l’anunci d’un veritable cop d’estat que esqueixaria una part de la nació [...] una mena de cop d’estat a càmera lenta”, alertava Guerra abans que Mariano Rajoy, Albert Rivera i el consens mediàtic madrileny adoptessin l’expressió.

Per a una Espanya en la qual encara avui hi ha qui confessa que va veure el cop d’estat de Tejero en directe –no és cert: va ser gravat per televisió però les imatges es van emetre durant la matinada del dia 24 després de ser alliberat el Congrés, així que només es va seguir en directe per la ràdio–, presentar el dret a decidir com a “cop d’estat” només podia tenir com a epíleg la irrupció de Felip VI als monitors de les llars. I el dia triat va ser la metàfora de la realitat paral·lela a Barcelona i Madrid: mentre als carrers es produïa l’aturada de país amb icones com la de joves amb estelades i amb rojigualdas de bracet a la plaça Universitat en contra de la repressió que va fer mil ferits, La Zarzuela emetia el discurs que l’establishment havia anhelat.

“Estem vivint moments molt greus per a la nostra vida democràtica. I en aquestes circumstàncies, vull adreçar-me a tots els espanyols. Tots hem estat testimonis dels fets que s’han anat produint a Catalunya, amb la pretensió final de la Generalitat que sigui proclamada, il·legalment, la independència de Catalunya”, va iniciar el discurs Felip VI amb el retrat al fons de Carles III –el rei que va apartar el català imposant l’escolarització única en castellà– sostenint un bastó i pintat per Mengs.

Legitima el 155

 

Sense dedicar cap paraula als ferits –encara avui no ho ha fet mai–, Felip VI va legitimar la suspensió de l’autogovern amb l’aplicació de l’article 155 per la “deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat”. “Davant aquesta situació d’extrema gravetat, que requereix el ferm compromís de tots amb els interessos generals, és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional”, va sentenciar el rei com a síntesi inaugural del consens que naixeria al voltant del 155.

En aquest 2018 que uneix els 40 anys de la Constitució i el 50è aniversari de Felip VI, Ràdio Televisió Madrid ha emès el documental La noche del Rey en què expresidents espanyols glossen la seva figura. “El moment més crític de la vida democràtica espanyola ha estat la rebel·lió secessionista a Catalunya i Felip VI ha estat determinant”, opina Aznar. “Si algú dubtava del rei Felip VI, el 3 d’octubre ho va deixar de fer en veure com garantia tant la continuïtat de la corona com la continuïtat històrica d’Espanya”, lloa l’expresident del PP. “El rei va fer el seu paper de cap de l’Estat. I crec que haver incidit en el diàleg no hauria estat sobrer”, sosté el líder del PSOE, Pedro Sánchez.

En el discurs de Nadal, tres dies després de la victòria independentista del 21-D, el rei ja va desterrar el bastó de Carles III i va avisar: “El camí no pot dur de nou a l’enfrontament ni a l’exclusió, que –com ja sabem– només generen discòrdia, incertesa, desànim i l’empobriment moral, cívic i –per descomptat– econòmic de tota una societat.” I no es va referir a la suspensió de l’autogovern que ell va avalar ni a la crida del president Carles Puigdemont a fer de mediador.

L’apoderament de Felip VI amb Catalunya després d’una legislatura en què es va negar a rebre la segona autoritat –la presidenta del Parlament, Carme Forcadell– ha culminat amb la participació a Davos, on ha actuat com a polític tot i que la Constitució li reserva la funció d’“arbitrar i moderar”, i s’ha reunit amb el francès Emmanuel Macron. “A Espanya es respecta la llei”, va dir al Fòrum Econòmic Mundial després d’alertar que “a Catalunya s’han intentat soscavar les normes bàsiques del nostre sistema democràtic”. De retorn a Madrid, el 31 de gener va citar el cos diplomàtic acreditat –amb el nunci del Vaticà Renzo Fratini entre ells– per “agrair el suport sense fissures que la comunitat internacional ha ofert a Espanya”.

ERC pregunta

 

El grup d’ERC ha registrat una bateria de preguntes al Congrés perquè el govern de Rajoy expliqui si a Davos “el discurs del rei va ser escrit per la casa reial o pel govern” i si “considera el govern que la casa reial ha de realitzar discursos de caire econòmic i polític”. Serà el govern de Rajoy el que contesti, perquè Felip VI no fa rodes de premsa, però el consens madrileny és que el nen que va visitar el Congrés el 1975 amb 7 anys s’ha legitimat amb Catalunya de pretext.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (12-2-2018)

L'INDEPENDENTISME MARCA EL FULL DE RUTA: EL CAS MONTORO, EL DELIRI DELS ESPANYOLS BARALLATS

 

Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro
«A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba»

 

 Vicent Partal



Cada dia a les deu del vespre els subscriptors de VilaWeb reben l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran al diari l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

El xou ha començat. Ja fa dies que l’entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l’independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l’extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat no és sinó la punta d’un iceberg. Segons aquesta teoria fantasiosa, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per liquidar l’independentisme. I amb l’actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n’és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. Tanmateix, és un magnífic senyal que la crisi ja ha començat a esclatar a Espanya, vist que no han pogut derrotar l’independentisme. Nosaltres, habituats al plany i a menystenir els èxits propis, ens ho hauríem d’apuntar, això.

A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s’esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l’independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l’època Rajoy s’acaba. El PP fa pudor de cadàver polític i hi ha un descontrol evident. Que Montoro siga atacat per haver ajudat l’independentisme és el símptoma evident del deliri. D’un deliri que és conseqüència directa de dos factors: el pendent ferroviari i la baralla de pati.

El pendent ferroviari fa temps que l’explique. Quan poses els afers polítics en un pendent massa dret, la locomotora va sola i no pots frenar-la ni guiar-la. Rajoy no ha volgut fer política i s’ha trobat amb el resultat previsible: que la política la fa Llarena i ell ha perdut el control de la situació. Llarena i l’extrema dreta que l’aclama. La baralla de pati és un fenomen típicament espanyol i té un antecedent ben notable: la lluita contra els GAL. Quan el PSOE va crear aquesta organització armada clandestina, el PP la va combatre amb tots els mitjans. Però no perquè no estigués d’acord amb la seua actuació, sinó simplement per atacar el PSOE. Va fer passar l’interès del partit davant d’allò que podria ser un (mal entès i espantós) interès d’estat. I ara passarà igual. El PP i la màquina de l’entorn de Ciutadans s’enfrontaran a mort aquests mesos vinents i Catalunya no en serà un terreny de joc qualsevol, sinó un dels principals. Llegeix més...

Visites Rebudes

07388448