L'ANC POSA PRESSIÓ PER A LA INVESTIDURA DE PUIGDEMONT

"L'ANC posa pressió "

José Antich

L'Assemblea Nacional Catalana acaba de col·locar un petard de proporcions encara desconegudes en plenes negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, que inicialment semblaven ser per a la investidura de Carles Puigdemont com a candidat a president de la Generalitat proposat pel president del Parlament, Roger Torrent, i actualment semblen haver derivat, a més, cap al programa del nou Govern i la confecció de l'executiu català. El fet que l'ANC amenaci amb mobilitzacions al carrer si les dues formacions no tanquen un acord de manera immediata s'assembla molt a aquella exigència de Carme Forcadell el setembre de 2014 quan, adreçant-se a l'aleshores president de la Generalitat Artur Mas, li va etzibar des del faristol en el qual parlava: "President, posi les urnes". I el president les va acabar posant.

La petició del secretariat de l'ANC ha provocat coïssor a Esquerra Republicana, que assegura que fa tot el possible per no retardar la investidura de Puigdemont, que vol efectiva i que inclogui un full de ruta del Govern. El malestar a ERC ve de lluny, ja que els seus portaveus no deixen d'assegurar en privat que la candidatura de Puigdemont, que continua defensant en públic Junts per Catalunya, pretén portar-los a un atzucac, atès que la investidura del president destituït pel 155 és inviable i el Tribunal Constitucional així ho ha expressat. En aquesta mateixa direcció, el TC acabarà vetant qualsevol modificació que el Parlament pugui dur a terme, fins a deixar en via morta tota iniciativa.

Però el cert és que el moviment de l'ANC no és ni de bon tros gratuït perquè compta amb centenars de milers d'associats i ha estat el protagonista de les multitudinàries manifestacions que s'han celebrat tots els 11 de setembre des de l'any 2012. Que el món de l'independentisme està incrementant la pressió sobre Esquerra és una evidència i, a més de l'ANC i de Junts per Catalunya, la CUP manté una posició similar en el tema de la investidura. Quan Forcadell va formular la seva demanda públicament, ja vaig assenyalar que s'havien de mantenir separades les decisions del poder polític i la tasca de les entitats sobiranistes. Cadascú té les seves funcions i no és bo confondre els papers que han d'exercir. Entre altres coses perquè la unitat i la cohesió són valors a preservar ara i els anys vinents. I la pluralitat de l'ANC i d'Òmnium han de ser tant una garantia a l'hora d'impulsar acords, com un exemple de fiscalització del seu compliment.

Informa:ELNACIONAL.CAT (12-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040308