EL 25-F, ASSEMBLEA GENERAL DE L'ANC A BARCELONA

Bon dia! Un dels socis de l'Assemblea Nacional Catalana ens ha escrit per dir-nos que li sap molt greu no poder venir a l'Assemblea General Ordinària (AGO) del 25 de febrer a Barcelona. És a la Xina. Ens envia molta força!

L'esperit és aquest. Inscripcions: https://assemblea.cat/ago2018

Ja a la primera quinzena de novembre, mentre preparàvem les mobilitzacions pels presos i el suport a les candidatures de la República en les eleccions del 21D, el Secretariat Nacional de l'Assemblea va posar fil a l'agulla per avançar l'AGO, que els altres anys havia tingut lloc a l'abril. La nostra responsabilitat com a socis de l'Assemblea és fixar de seguida el nou Full de ruta --el debat és viu ara mateix, amb esmenes, reunions de les assemblees i reflexió política de tota l'organització. L'avançament és important perquè també en sortirà la convocatòria d'eleccions al Secretariat Nacional, que, si s'aprova la data proposada, seran el 17 de març. Tindrem Secretariat nou abans de les vacances de Setmana Santa.

La situació política no és senzilla. En primer lloc, la repressió judicial i policial espanyola contra la proclamada República Catalana és enorme i no respecta les garanties d'un estat de dret ni la veu de les urnes. En segon lloc, haver participat en aquelles eleccions en llistes separades, inevitablement rivals, dificulta ara el consens al Parlament sobre l'alternativa política a seguir --els socis de l'Assemblea potser tenien raó quan van considerar que, davant el cop d'estat contra Catalunya i el repte del 21D, calia unitat. Als qui ens diguin ara que no ens en sortirem, recordem-los que també ens van dir que no arribaríem al referèndum de l'1 d'octubre. Continuem tossudament alçats!

L'Assemblea General Ordinària, el diumenge 25 de febrer al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, serà una ocasió per retrobar-nos i recuperar forces. Reconeixerem què hem estat capaços de fer l'últim any, des de l'AGO de Granollers, a final d'abril, i què hem estat capaços d'aguantar, davant la reacció de l'Estat contra les nostres aspiracions de llibertat. Li hem demanat a l'expresident Jordi Sànchez que ens escrigui unes paraules des de la presó de Soto del Real. Treballem perquè l'organització sigui almenys tan eficient com la de l'any passat, i perquè el dinar de després --feu-nos un vot de confiança i apunteu-vos-hi-- ens faci tornar a casa amb un bon regust de boca per tota la jornada.

Als qui hi sou sempre, gràcies! Als qui no heu assistit mai a l'AGO, us necessitem, és el nostre moment! Per la República!!

Assemblea Nacional Catalana (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040279