JUNQUERAS CREU QUE L'ESTAT IMPEDIRÀ PRESIDIR DES DE BÈLGICA

El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha rebutjat la fórmula d'una presidència de la Generalitat des de Bèlgica perquè "és obvi que l'Estat no permetrà mai que sigui efectiva", i ha apuntat la secretària general de la seva formació, Marta Rovira, com a possible candidata. "És un gegant, una persona en la qual tots confiem", ha assegurat en una entrevista resposta per carta a 'El programa d'Ana Rosa' de Telecinco, des de la presó d'Estremera, a la qual es troba en presó preventiva des de la tardor.

Preguntat per una possible candidatura de la líder de Cs a Catalunya, Inés Arrimadas, a la presidència de la Generalitat, ha instat la diputada a provar-ho, encara que creu difícil que ho aconsegueixi "amb un discurs tan poc conciliador". Considera que ell pot ser candidat vàlid a la presidència perquè no ha perdut els seus drets com a diputat, però creu que no li correspon postular-se a la Generalitat, i no rebutja renunciar al seu escó si fos necessari: "Sempre he estat disposat a totes les renúncies en benefici del projecte col·lectiu".

Ha retret al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no hagi volgut reunir-se amb el president del Parlament, Roger Torrent, qui li ho va demanar per carta, i ha lamentat que no hi ha diàleg entre La Moncloa i l'independentisme "perquè el govern espanyol el defuig". Així mateix, rebutja l'argument del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena que el manté a la presó perquè és polític "i deixa poc recorregut a la via jurídica", i li recorda que en les manifestacions independentistes no hi ha hagut violència.

Informa:ELMON.CAT (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040200