EL JUTJAT DE GIRONA A COMENÇA A PRENDRE DECLARACIÓ ALS FERITS PER LES CÀRREGUES DE L'1-O

El Jutjat d’Instrucció Número 2 de Girona, que investiga les càrregues policíaques de l’1-O, ha començat a prendre declaració als més de 200 afectats que van presentar denúncia. Assistits pels advocats voluntaris, aquest dilluns n’hi haurà una vintena que passaran davant la jutgessa. El dia del referèndum, estaven als col·legis electorals que hi havia a Pedret, al centre cívic Ernest Lluch o al pavelló de Sant Julià de Ramis. Les declaracions dels afectats, a les quals s’hi unirà la querella conjunta interposada pels ajuntaments, s’allargaran fins al 12 d’abril.

Els advocats voluntaris se centren a demostrar que l’actuació policial va ser desproporcionada. Una postura que contrasta amb la de la fiscal. Entre d’altres, segons explicaven els mateixos denunciants després de sortir de sala, la fiscal els ha demanat per què havien decidit participar en un ‘referèndum il·legal’ i la jutgessa, al seu torn, si van anar als col·legis ‘per impedir alguna cosa’ (en referència a la retirada de les urnes). La majoria d’ells han respost que durant l’1-O eren allà per exercir el seu dret a vot.

Informa:VILAWEB.CAT (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040191