TC DECLARA INCONSTITUCIONAL QUE L'ARANÈS SIGUI LLENGUA "D'ÚS PREFERENT" A LA VALL D'ARAN

El Tribunal Constitucional (TC) ha tombat part de la llei de l'Aran aprovada pel Parlament el 2010. En concret, considera que és inconstitucional que es reconegui l'ús "preferent" de l'aranès en totes les institucions pròpies, els mitjans de comunicació públics, l'ensenyament i la toponímia en aquest territori perquè "s'imposa així la primacia" sobre el català i el castellà. La decisió arriba més de sis anys després que el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero presentés el recurs basant-se en la sentència contra l'Estatut i que el TC, en l'admissió a tràmit, suspengués part de la llei.

En la sentència, l'alt tribunal estima parcialment el recurs. Tomba "l'ús preferent" de l'occità, així com que aquesta llengua sigui "normalment emprada" per la Generalitat en les relacions amb l'Aran perquè concedeix un "inconstitucional privilegi" a l'aranès en detriment de les altres dues llengües cooficials. Ja en el recurs, el govern socialista entenia que una llei aprovada pel Parlament no pot regular l'ús de les llengües cooficials a l'administració general de l'Estat, i recordava que "la jurisprudència del TC ja ha declarat inconstitucional el caràcter preferent de l'ús de la llengua cooficial". Ara l'alt tribunal acaba donant la raó a l'executiu espanyol de fa ja set anys.

La decisió del TC no té res a veure amb la llei del 2015 també aprovada pel Parlament en què reconeixia el dret a decidir d'aquest territori.
Informa:ARA.CAT (12-2-2018)

 

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040202