BOYA, TOT UN EXEMPPLE: ES MANTINDRÀ FERMA, DEFENSARÀ LA REPÚBLICA I 1-O DAVANT EL SUPREM

 Mireia Boya serà la primera a declarar aquest dimecres davant el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, per la macrocausa contra el procés. La cupaire ha explicat aquest dilluns a la tarda que "assumeix els riscos" i que es troba "serena". En aquesta línia, ha anunciat que es mantindrà ferma en els seus idearis i té pensat "reivindicar" davant la "injustícia espanyola" els resultats de l'1-O.

Després de confirmar que sí que assistirà dimecres a declarar al Suprem, la cupaire ha assegurat que "anirà de cara" i no renunciarà ni "una coma" al programa electoral amb què la formació anticapitalista es va presentar al 27-S.

Tanmateix, ha anunciat que té pensat reivindicar els resultats de l'1-O davant Llarena: "vam fer un referèndum i el vam guanyar", ha sentenciat Boya.

En aquest sentit, ha manifestat que "no serveix de res adjurar de la ideologia pròpia per evitar la presó" i ha afirmat que tota la causa per la qual està sent investigada pels delictes de rebel·lió i sedició es basa en un atestat de la Guàrdia Civil "parcial i interessat, que crea un relat que no es correspon amb la realitat perquè no hi va haver violència".

En cas que acabés entrant a presó, situació que ha qualificat de "el pitjor dels escenaris", ha reclamat una "reacció política" que passi per una "estratègia conjunta i coordinada" dels partits i de tots els independentistes. En qualsevol cas, s'ha mostrat convençuda que "no sortirà de la presó fins que no es proclami la República".

Informa:DIRECTE.CAT (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040248