ELS MURCIANS REPRIMITS PER LA POLICIA " EMOCIONATS " AMB EL GEST DE SER CONVIDATS AL PIRINEU

Després que els policies que van participar a l’1-O fossin convidats a hotels de Múrcia per la companyia Hosteurs, els murcians que van ser víctimes de la repressió policial per les seves protestes contra la construcció del mur de l’AVE han rebut una contraoferta. La plataforma "Pirineus con ellos" els ha convidat a establiments hotelers de la Cerdanya i l’Alt Urgell.

La plataforma "pro-soterramiento de las vias de Murcia" assegura haver-se "emocionat amb el gest" de l’ associació catalana. Han afirmat a l’ACN que aquesta iniciativa és una bona manera de respondre en "positiu" a la iniciativa dels hotelers de la seva comunitat, que podia haver causat sentiments de rebuig dels catalans envers els murcians.

Des de la posada en marxa d’aquest divendres de "Pirineus con ellos" uns vint-i-cinc establiments de les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell s’hi han sumat, tant hotelers com de restauració, així com museus i persones a títol individual. A més la seva voluntat va més enllà d’aquest convit puntual, volen promoure accions de solidaritat amb grups socials, entitats i persones d’arreu de l’estat espanyol que hagin estat víctimes de repressió policial per reclamar els seus drets.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040221