ESPOT: " LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA SERÀ CONTRA ESPANYA O NO SERÀ "

El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha recorregut la sentència de l’Audiència Nacional del passat mes de desembre que el condemna a una multa de 7.200 euros per un delicte d'injúries a la Corona i un altre d'ultratges a Espanya, en considerar-lo promotor de la xiulada a l'himne espanyol durant la final de la Copa del Rei del 2015. Espot ha presentat un recurs d’apel·lació -al qual ha tingut accés 'El Món'- davant la mateixa Audiència Nacional, on avança que, si s’escau, interposarà un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional i, posteriorment, una demanda per violació de drets fonamentals davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

“La idea és exhaurir els recursos judicials interns de l’Estat espanyol per si cal arribar al Tribunal Europeu Drets Humans. Primer, amb aquest recurs a la mateixa Sala de l’Audiència Nacional, després al Tribunal Suprem i després al Constitucional”, explica Espot en declaracions al Món, i afegeix que “cal veure si en alguna d’aquestes instàncies s’atura aquesta sentència de frenopàtic que m’han imposat”. “Sabrem si la magistratura espanyola és tota una colla de psicòpates del codi penal o encara els queda un bri de sentit comú”, insisteix el president de Catalunya Acció.

En el recurs, Espot defensa que els fets jutjats “constitueixen un exercici legítim de drets fonamentals”, i que la condemna “vulnera el dret de pensament i llibertat ideològica, així com el de la llibertat d’expressió”. També sosté que s’ha vulnerat el seu dret a un procés públic amb totes les garanties, així com el dret fonamental a la presumpció d’innocència, ja que “no consta prova de càrrec suficient”, entre d’altres. I demana la seva absolució i, en el cas que no fos estimada, que la pena a aplicar sigui inferior. Malgrat la sentència de l’Audiència Nacional i el recurs que intereposa ara, Espot no s’arronsa: “Sigui català, espanyol, rus o del Congo la facultat d’escriure la meva opinió política està emparada per la llibertat d’expressió”, afirma.

"L’Estat funciona per odi"

 

Espot denuncia també que “el problema ara mateix rau en què la sentència associa l’independentisme a una tara mental. El jutge ve a dir que no voler ser espanyol -que ni ho he estat ni ho seré mai-, com és el meu cas, és una actitud només comprensible des de l’anormalitat psicològica”. A més, considera que l’Estat “funciona per odi”. “L’odi genera un gran vigor psíquic i per això no s’aturen. En canvi, nosaltres volem funcionar només per la raó i l’amor. En un escenari així, el més normal és sortir atonyinat”, opina el president de Catalunya Acció, que avisa que “fins que no acceptem que el 70% dels espanyols (entre els quals tenim ara el veí de sota casa que hi té posada l’estanquera) ens odia i ens voldria veure aixafats, humiliats i condemnats, no farem res”.

És per aquest motiu, que deixa clar: “Personalment, actuaré sempre a partir d’aquesta premissa”. El president de Catalunya Acció sosté que “la independència serà contra Espanya o no serà” perquè “si ens fan mal, que ho estan fent, cal tornar-s’hi”. Per a ell, “és normal que ens ho facin” perquè “els Estats reaccionen així quan se senten amenaçats”, però creu que “el que no és normal és que el nostre discurs per combatre-ho sempre sigui apel·lant a un diàleg i una concòrdia impossible”. “Semblem tontets”, lamenta Espot, que vaticina: “Veient el to claudicant i electoralment especulador de l’independentisme parlamentari, Espanya no patirà ni una rascada”.

Informa:NACIODIGITAl.CAT (12-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040227