COMENÇA LA SEGONA ONADA DE REPRESSIÓ JUDICIAL CONTRA L'INDEPENDENTISME: ARA TOCA A SANTIAGO VIDAL, VIVER I PI SUNYER...

"Viver i Pi Sunyer, o com passar de vice-president del TC al banc dels acusats"
El jurista és l'arquitecte del procés i pare de l'estratègia que establia que la independència es podia fer 'de la llei a la llei', garantint la seguretat jurídica

 Pere Martí


Carles Viver i Pi-Sunyer és un home a qui agrada la mar. La seva barba blanca recorda la dels vells capitans, que, esguardant l’horitzó, amb els ulls petits i les ulleres a mig nas, saben traçar el full de ruta de la nau. Que li agradi la mar no vol dir que faci metàfores marineres, tot i que va ser l’arquitecte del procés al costat d’Artur Mas, feina que va continuar amb l’arribada de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat. Però qui l’havia situat a primera línia de la política era Pasqual Maragall, que l’any 2003 l’havia nomenat director de l’Institut d’Estudis Autonòmics perquè l’ajudés a reformar l’estatut, després d’haver entrat a la Comissió Jurídica Assessora el 1986.

Per aquella època Carles Viver i Pi-Sunyer ja era un jurista de prestigi. Nascut a Terrassa el 1949, és fill d’una família amb clares arrels polítiques. L’avi de la seva mare era cosí germà de Carles Pi i Sunyer, conseller de Finances dels governs de Francesc Macià i Lluís Companys i ministre de Treball de la República espanyola entre l’octubre i el desembre de 1933. El tarannà republicà de la mare contrastava amb el caràcter clarament conservador del pare. Doctorat en dret el 1977, va fer una carrera professional meteòrica. L’estiu del 1992, a quaranta-dos anys, va ser nomenat membre del Tribunal Constitucional espanyol i es va convertir en el magistrat més jove que accedia a aquest càrrec. Sis anys després fou el primer català que esdevenia vice-president l’alt tribunal.

Era l’època en què la constitució espanyola es podia interpretar de diverses maneres –no com ara– i durant els sis anys que va estar el TC es va guanyar el respecte dels seus companys i del món jurídic per la qualitat de les sentències o vots particulars que emetia. Viver i Pi-Sunyer va tenir una evolució paral·lela a la de la majoria de la societat catalana. Com a pare de l’estatut del 2005, va veure com el Tribunal Constitucional l’amputava en la sentència tristament famosa del juny del 2010, després d’haver estat aprovat en referèndum pels catalans. Els qui el coneixen expliquen que amb la sentència va arribar a la conclusió que la via del pacte amb Espanya s’havia exhaurit i es va decantar cap a tesis sobiranistes.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat, el mes de març del 2013 és nomenat president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, on comença a dissenyar el full de ruta jurídic cap a la independència. Treballant sempre amb rigor, és el pare de l’estratègia que establia el pas de l’autonomia a la independència ‘de la llei a la llei’, garantint la seguretat jurídica del procés. Home discret, no ha cercat mai protagonisme mediàtic, ni quan era el cervell del procés. Preferia estar al despatx treballant, més de dotze hores diàries quan calia, fent informes per al president, que no pas sota els focus dels platós televisius. Com a jurista, va redactar les primeres lleis de la desconnexió, concretament la llei de transitorietat jurídica, però no n’ha assumit mai la paternitat, per raons de seguretat, i perquè els textos que es van acabar aprovant, fruit dels pactes polítics, ja no responien als que ell va proposar.

Aquest prestigiós jurista seurà avui al banc dels acusats del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Els mateixos que un dia li van donar la Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i l’Ordre del Mèrit Constitucional ara l’acusen de delictes diversos, senzillament per haver estat un jurista honest i coherent amb el que pensa.

Informa:VILAWEB.CAT (13-2-2018)

L'INDEPENDENTISME MARCA EL FULL DE RUTA: EL CAS MONTORO, EL DELIRI DELS ESPANYOLS BARALLATS

 

Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro
«A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba»

 

 Vicent Partal



Cada dia a les deu del vespre els subscriptors de VilaWeb reben l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran al diari l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

El xou ha començat. Ja fa dies que l’entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l’independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l’extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat no és sinó la punta d’un iceberg. Segons aquesta teoria fantasiosa, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per liquidar l’independentisme. I amb l’actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n’és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. Tanmateix, és un magnífic senyal que la crisi ja ha començat a esclatar a Espanya, vist que no han pogut derrotar l’independentisme. Nosaltres, habituats al plany i a menystenir els èxits propis, ens ho hauríem d’apuntar, això.

A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s’esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l’independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l’època Rajoy s’acaba. El PP fa pudor de cadàver polític i hi ha un descontrol evident. Que Montoro siga atacat per haver ajudat l’independentisme és el símptoma evident del deliri. D’un deliri que és conseqüència directa de dos factors: el pendent ferroviari i la baralla de pati.

El pendent ferroviari fa temps que l’explique. Quan poses els afers polítics en un pendent massa dret, la locomotora va sola i no pots frenar-la ni guiar-la. Rajoy no ha volgut fer política i s’ha trobat amb el resultat previsible: que la política la fa Llarena i ell ha perdut el control de la situació. Llarena i l’extrema dreta que l’aclama. La baralla de pati és un fenomen típicament espanyol i té un antecedent ben notable: la lluita contra els GAL. Quan el PSOE va crear aquesta organització armada clandestina, el PP la va combatre amb tots els mitjans. Però no perquè no estigués d’acord amb la seua actuació, sinó simplement per atacar el PSOE. Va fer passar l’interès del partit davant d’allò que podria ser un (mal entès i espantós) interès d’estat. I ara passarà igual. El PP i la màquina de l’entorn de Ciutadans s’enfrontaran a mort aquests mesos vinents i Catalunya no en serà un terreny de joc qualsevol, sinó un dels principals. Llegeix més...

Visites Rebudes

07388467