ESPANYA, 350 ANYS PERDENT TERRITORIS PER NEGAR-SE A NEGOCIAR

"Espanya, 350 anys perdent territoris per negar-se a negociar "
El 13 de febrer de 1668 es va signar el Tractat de Lisboa, en què la Monarquia Hispànica reconeixia la independència del Regne de Portugal

Abel Degà

Tal dia com avui de fa 350 anys, el 13 de febrer de 1668, el fill d'un nebot del comte-duc d'Olivares, Gaspar de Haro y Guzmán, signava el Tractat de Lisboa, en què la Monarquia Hispànica reconeixia la independència del Regne de Portugal i d'aquesta manera es posava punt i final a una guerra que va durar gairebé 30 anys. Feia molt temps, però, que Portugal funcionava com un regne independent, i encara més que els portuguesos havien desconnectat d'Espanya.

No són noves notícies pels espanyols que durant el procés català se'ls hagi acusat incomptables vegades de no voler seure en una taula per negociar res. I aquest, ara fa 350 anys, va ser un dels motius pels quals van perdre el control d'un territori molt important de la península Ibèrica.

Portugal va oferir negociacions un cop ja s'havia proclamat independent, però sempre van ser rebutjades, amb l'esperança d'acceptar-les quan les tropes espanyoles ja haguessin ocupat bona part del territori portugués i llavors es trobessin amb una posició ventatjosa per negociar.

Allò va ser impossible perquè la monarquia espanyola tenia molts fronts oberts en aquell moment i no va poder destinar suficients recursos al conflicte armat que tenia amb Portugal.

El motiu pel qual els portuguesos van voler deixar de formar part d'Espanya va ser, a grans trets, perquè se sentien menystinguts, perquè el monarca espanyol incomplia les seves promeses, perquè notaven l'enorme centralisme que hi havia a Madrid, i perquè els portuguesos havien de participar en guerres que no anaven amb ells. Això va fer que el poble es revoltés i que l'1 de desembre de 1640 nombrés João IV rei legítim de Portugal.

Molts anys més tard, la independència de les colònies americanes acabaria suposant la fi de l'imperi espanyol. Segles després, la manca de voluntat per escoltar el poble ha tornat a posar en risc la sagrada unitat d'Espanya, en aquest cas a Catalunya. Només la història sap si es pot repetir el que va passar a l'altra banda de la península ara fa 350 anys.

Informa:ELMON.CAT (13-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040274