ÒMNIUM A PUNT D'ARRIBAR ALS CENT MIL SOCIS GRÀCIES A LA REACCIÓ CONTRA LA REPRESSIÓ

Òmnium Cultural és, com l’ANC, un dels objectius prioritaris de la persecució policíaca i de la repressió judicial de l’estat espanyol contra l’independentisme. El president de l’entitat, Jordi Cuixart, fa cent vint dies que és a la presó de Soto del Real, on fou enviat per la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela, juntament amb el president de l’ANC, Jordi Sànchez. Un fet que ha causat un gran impacte social i que ha motivat un efecte important de solidaritat i suport a l’entitat. A part els actes de suport, les cartes a Cuixart i les mobilitzacions exigint-ne l’alliberament, hi ha una dada que ho il·lustra molt bé: l’augment espectacular del nombre de socis. Ara ja pràcticament són cent mil.

Concretament, fins a aquesta setmana passada, Òmnium Cultural tenia 99.230 socis. Des de l’empresonament de Cuixart, el 16 d’octubre, fins ara, a començament de febrer, l’entitat ha tingut un augment de 25.000 socis. De fet, només durant les vint-i-quatre hores següents a l’empresonament hi va haver 1.600 noves altes, i durant la setmana posterior 5.179.

L’any 2017, el creixement del nombre de socis de l’entitat es va multiplicar, sobretot durant l’últim trimestre. L’1 de gener de l’any passat Òmnium tenia 63.000 socis, i el 31 de desembre, 95.359. Són més de 32.000 socis nous. L’entitat destaca no solament l’eixamplament de la base social, sinó també el rejoveniment. Perquè el gruix de les adhesions que hi ha hagut aquests últims mesos és de gent de menys de quaranta anys, i en molts casos de famílies que hi han inscrit els fills.

L’intent d’escapçar Òmnium ha tingut, doncs, un efecte no desitjat, però incontrolable: l’eixamplament imparable de la base de l’entitat.

Informa:VILAWEB.CAT (13-2-2018)

LA JUSTÍCIA EUROPEA ACABA AL PIRINEU I L'ESPANYOLA TAMBÉ

 

"La justícia europea acaba al Pirineu (i l'espanyola, també) "

 

José Antich

 

La decisió de la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem confirmant la presó incondicional de Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, cinc dels nou presos polítics catalans en presons madrilenyes —sobre els altres quatre, els Jordis, Junqueras i Forn ja s'havia pronunciat— suposa, a la pràctica, que l'escenari més probable per a tots ells és que la injusta i inhumana privació de llibertat, a més de mil quilòmetres entre anada i tornada dels seus familiars, s'allargui fins que hi hagi judici. És a dir, que la posició més dura a la magistratura espanyola és la que guanya terreny i que la justícia europea pot fer el que vulgui amb els exiliats polítics catalans, que no tindrà efecte en la seva última decisió.

Veurem si el judici serà a la tardor-hivern, que és el més segur, o saltarà ja al 2019, però després del pronunciament de la Sala d'Apel·lacions del TS és improbable esperar que s'alteri la situació actual dels presos abans de la vista. Que aquesta decisió s'anunciï amb menys de 24 hores de diferència que la justícia belga rebutgés l'extradició dels consellers Comín, Serret i Puig no és més que una mostra d'una certa supèrbia de la justícia espanyola, incapaç d'acceptar que la instrucció realitzada és pobre i els presumptes delictes dels quals són acusats —rebel·lió i malversació— del tot inconsistents.

La frontera geogràfica que suposa el Pirineu és avui una mica més que una serralada muntanyosa. És una manera diferent d'interpretar el dret i, en última instància, d'impartir justícia. No hauria de ser així. En aquest sentit, les paraules del primer ministre belga, Charles Michel, afirmant després de la llibertat dels consellers exiliats que al seu país la justícia és independent, són tant una obvietat com un encàrrec per a aquells estats on no ho és. Com no deixa de ser presumptuós per part del TS dir a la justícia alemanya que no cometi el mateix error amb el president Puigdemont que la justícia belga amb els consellers exiliats.

Això en uns moments en què la resta de la carcassa política es mou sense fissures i ha entrat en una certa subhasta per assolir el premi major de l'espanyolisme: Rivera va a la Moncloa a demanar un nou 155 que inclogui el control de les finances, mitjans públics i els Mossos i Pedro Sánchez per no ser menys vol que s'obligui per llei que els alts càrrecs acatin la Constitució en públic i es modifiqui el Codi Penal per adequar-lo als moviments dels independentistes. Sorprenentment, en aquest ral·li, fins i tot Rajoy pot estar callat que la feina ja l'hi fan d'altres.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-5-2018)

Visites Rebudes

07533716