ÒMNIUM A PUNT D'ARRIBAR ALS CENT MIL SOCIS GRÀCIES A LA REACCIÓ CONTRA LA REPRESSIÓ

Òmnium Cultural és, com l’ANC, un dels objectius prioritaris de la persecució policíaca i de la repressió judicial de l’estat espanyol contra l’independentisme. El president de l’entitat, Jordi Cuixart, fa cent vint dies que és a la presó de Soto del Real, on fou enviat per la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela, juntament amb el president de l’ANC, Jordi Sànchez. Un fet que ha causat un gran impacte social i que ha motivat un efecte important de solidaritat i suport a l’entitat. A part els actes de suport, les cartes a Cuixart i les mobilitzacions exigint-ne l’alliberament, hi ha una dada que ho il·lustra molt bé: l’augment espectacular del nombre de socis. Ara ja pràcticament són cent mil.

Concretament, fins a aquesta setmana passada, Òmnium Cultural tenia 99.230 socis. Des de l’empresonament de Cuixart, el 16 d’octubre, fins ara, a començament de febrer, l’entitat ha tingut un augment de 25.000 socis. De fet, només durant les vint-i-quatre hores següents a l’empresonament hi va haver 1.600 noves altes, i durant la setmana posterior 5.179.

L’any 2017, el creixement del nombre de socis de l’entitat es va multiplicar, sobretot durant l’últim trimestre. L’1 de gener de l’any passat Òmnium tenia 63.000 socis, i el 31 de desembre, 95.359. Són més de 32.000 socis nous. L’entitat destaca no solament l’eixamplament de la base social, sinó també el rejoveniment. Perquè el gruix de les adhesions que hi ha hagut aquests últims mesos és de gent de menys de quaranta anys, i en molts casos de famílies que hi han inscrit els fills.

L’intent d’escapçar Òmnium ha tingut, doncs, un efecte no desitjat, però incontrolable: l’eixamplament imparable de la base de l’entitat.

Informa:VILAWEB.CAT (13-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040081