UNA" INCOHERÈNCIA" EN L'ESCRIT, EL MOTIU DE TORRENT PER NO TRAMITAR LA MODIFICACIÓ DE LA LLEI DE PRESIDÈNCIA

Una de les notícies de la Mesa del Parlament celebrada aquest matí és que no ha admès a tràmit, de moment, la proposició de Llei per modificar la Llei de Presidència que JxCAT va registrar la tarda de divendres passat. Fonts de la Mesa expliquen que el rebuig no és polític sinó que té un defecte formal que només pot subsanar el grup impulsor, JxCAT, i per tant, és millor no incloure'l i instar a què els junters l'esmenin.

Negre sobre blanc, segons la Mesa hi ha dues demandes contradictòries. Per una banda, es demana la tramitació per lectura única i, per l’altre, per urgència extraordinària. Són dues peticions incoherents perquè el procediment d’urgència extraordinària implica reduir un terç els terminis. En canvi, en el tràmit de lectura única els terminis existents són externs i no es poden reduir.

La no inclusió del punt és, per a la Mesa, una oportunitat per tal de JxCAT arregli les coses i d’aquesta manera s’estalviï que la iniciativa quedi tombada a la primera de canvi.

Informa:ELMON.CAT (13-2-2018)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040187