NI CINQUANTA CAMPIONATS DE FUTBOL GUANYATS PODRIEN COMPARAR-SE AMB LA SATISFACCIÓ DELS ESPANYOLS DE VEURE ELS CATALANS ATONYINATS PER LA GUÀRDIA CIVIL

"La humiliació "
"Ni cinquanta mundials de futbol guanyats podrien comparar-se amb la satisfacció de veure catalans atonyinats per la guàrdia civil"

Santiago Espot

No cal ser un agut observador polític per veure que ara mateix Espanya cerca no només la victòria; està obsessionada amb humiliar, trepitjar i esborrar del mapa qualsevol signe independentista. Són una autèntica piconadora que no està trovant al davant cap mena d’oposició. Ni oficial, ni popular. Tot i que, ben mirat, no deixa de ser normal que si destacats dirigents polítics han dit davant d’un magistrat espanyol que tot allò de la proclamació de la república era una brometa, el poble pugui començar a pensar en tornar a la cleda.

La mentalitat espanyola sap analitzar l’escenari de victòria i ha alineat tots els seus poders per esclafar qualsevol signe que permeti fer rebrotar la dissidència. Des de jutges que tracten l’independentisme amb l’estil del tribunal del Sant Ofici, fins als guàrdies civils o policies que eren a Catalunya per l’1-O i denuncien que aquells dies Reus o Calella eren com Sarajevo l’any 1992. El seu cinisme és estratosfèric. Però mai tan gran com l’odi visceral contra als catalans als quals pensen que encara se’ls ha de pegar més.

Humiliar a qui es deixa és un dels esports favorits de la mentalitat espanyola. Però quan es tracta dels catalans la seva satisfacció adquireix tonalitats orgàsmiques. És l’èxtasi “rojigualdo”. Ni cinquanta mundials de futbol guanyats podrien comparar-se amb la satisfacció de veure catalans atonyinats per la guàrdia civil. Ni poden ni volen dissimular-ho. Els fa venir salivera veure les imatges d’independentistes desfilant pels tribunals de Madrid i sentir com claudiquen en seu judicial aquells que deien fa quatre dies que no farien ni un pas enrere (“Yo acato la Constitución, señoría”). Són coses que els fan tornar a sentir-se “imperio”.

Davant d’això, l’única oposició que estan trobant és una colla de parlamentaris entretinguts en fer invents del TBO per mirar d’estirar, a través del processisme, algun trienni laboral més. Sense oblidar els alts càrrecs del govern, sobre els qui Bermúdez de Castro (encarregat d’aplicar el 155) va parlar d’aquesta manera per definir la seva “bel·licositat” contra Espanya: “todos acatan de 8.00 a 15.00h para poder cobrar a final de mes”. Ningú, fins ara, pot contradir-lo.

No és d’estranyar que, amb capteniments així, els poders de l’estat no tinguin cap mena de consideració amb el poble que representen uns polítics obsesionats per mantenir un escó autonòmic. Deuen pensar que la gent que els vota ha de ser tan poca cosa com ho són els que practiquen l’art de l’afarta’m i digue’m moro. Sobre la influència que pot arribar a tenir en l’independentisme del carrer la forma de fer dels seus dirigents, em venen a la memòria aquelles paraules de Carles M. Espinalt escrites fa una colla d’anys: “L’abús en el dir dels polítics mitjançant eufemismes, trets per elevació, al.lusions encobertes i formes el.líptiques per a veure que es planteja una qüestió, mentre se n’amaga l’essència que en si comporta, ha contribuït a empobrir i desorientar el caràcter dels catalans”.

Aquells pobles que estan acostumats a manar saben destriar el paper fonamental que tenen els dirigents. Uns amb més intel·ligència i d’altres de manera més matussera. Els espanyols formen part d’aquesta segona categoria, però no vol dir en absolut que desconeguin el fet que l’èxit col·lectiu recau en bona part en les actuacions decidides dels seus capitostos. No ignoren que la humiliació també és jeràrquica. Comença per dalt i acaba per baix.

Informa:ELMON.CAT (13-2-2018)

LA JUSTÍCIA EUROPEA ACABA AL PIRINEU I L'ESPANYOLA TAMBÉ

 

"La justícia europea acaba al Pirineu (i l'espanyola, també) "

 

José Antich

 

La decisió de la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem confirmant la presó incondicional de Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, cinc dels nou presos polítics catalans en presons madrilenyes —sobre els altres quatre, els Jordis, Junqueras i Forn ja s'havia pronunciat— suposa, a la pràctica, que l'escenari més probable per a tots ells és que la injusta i inhumana privació de llibertat, a més de mil quilòmetres entre anada i tornada dels seus familiars, s'allargui fins que hi hagi judici. És a dir, que la posició més dura a la magistratura espanyola és la que guanya terreny i que la justícia europea pot fer el que vulgui amb els exiliats polítics catalans, que no tindrà efecte en la seva última decisió.

Veurem si el judici serà a la tardor-hivern, que és el més segur, o saltarà ja al 2019, però després del pronunciament de la Sala d'Apel·lacions del TS és improbable esperar que s'alteri la situació actual dels presos abans de la vista. Que aquesta decisió s'anunciï amb menys de 24 hores de diferència que la justícia belga rebutgés l'extradició dels consellers Comín, Serret i Puig no és més que una mostra d'una certa supèrbia de la justícia espanyola, incapaç d'acceptar que la instrucció realitzada és pobre i els presumptes delictes dels quals són acusats —rebel·lió i malversació— del tot inconsistents.

La frontera geogràfica que suposa el Pirineu és avui una mica més que una serralada muntanyosa. És una manera diferent d'interpretar el dret i, en última instància, d'impartir justícia. No hauria de ser així. En aquest sentit, les paraules del primer ministre belga, Charles Michel, afirmant després de la llibertat dels consellers exiliats que al seu país la justícia és independent, són tant una obvietat com un encàrrec per a aquells estats on no ho és. Com no deixa de ser presumptuós per part del TS dir a la justícia alemanya que no cometi el mateix error amb el president Puigdemont que la justícia belga amb els consellers exiliats.

Això en uns moments en què la resta de la carcassa política es mou sense fissures i ha entrat en una certa subhasta per assolir el premi major de l'espanyolisme: Rivera va a la Moncloa a demanar un nou 155 que inclogui el control de les finances, mitjans públics i els Mossos i Pedro Sánchez per no ser menys vol que s'obligui per llei que els alts càrrecs acatin la Constitució en públic i es modifiqui el Codi Penal per adequar-lo als moviments dels independentistes. Sorprenentment, en aquest ral·li, fins i tot Rajoy pot estar callat que la feina ja l'hi fan d'altres.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-5-2018)

Visites Rebudes

07533718