DANTE FACHÍN: " PASSI EL QUE PASSI CREC QUE PUIGDEMONT HA DE SER PRESIDENT "

Albano Dante Fachín, exdiputat del Parlament de Catalunya i exportaveu de Podem, ha participat en l'acte unitari "Cerdanyola per la República", que commemorava l'aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. .

Què implica un dia com el 14 d'abril en l'actual context polític?

Un dia com aquest ens pot servir per aclarir una cosa: o el 14 d'abril és una història molt maca que ens expliquen els avis o som una societat que està disposada a tot el que ens ha explicat l'Alcoberro i que vol fer realitat la república ara. Jo crec que l'oportunitat que ofereix Catalunya ara és convertir aquesta antiga història en un fet que es pot dur a terme a la pràctica.

Ara que s'està intentant fer a Puigdemont president un altre cop, veu viable aquesta opció?

El tema de fer president o no a Puigdemont ens posa davant del problema. Podem discutir si és viable o no ho és, però la idea de fer-lo president posa en relleu el tema: aquí la gent ha votat a un candidat, que ens pot agradar més o menys, i no es permet que aquesta investidura es faci realitat. Per tant, que Puigdemont sigui o no president és la peça que fa saltar tota aquesta imposició. Ara, a escala pràctica, els partits han de ser els que s'encarreguin de tractar aquest debat. Jo que ja no estic al Parlament, no sé com són les negociacions, però crec que, passi el que passi, aquest senyor ha de ser el president. I dic això, tot i haver estat anys criticant durament a Convergència.

Aleshores, davant d'aquesta situació, que veu més probable: unes noves eleccions o trobar a un candidat de consens?

Insisteixo que jo estic fora i sé el mateix que tothom, però crec que s'ha de trobar una manera d'aconseguir fer efectiu el que la gent va dir el dia 21 d'octubre. Tot i això, si s'ha de triar entre tirar enrere o eleccions, tirar enrere no és una opció. Si no es pot fer alguna cosa que satisfaci el que va dir la gent en les eleccions, la població no té gens de por a trobar-se amb les urnes. Qui sí que tenen aquest problema són ells.

Quin paper ha de tenir la ciutadania en aquest context?

El més important és, com vam veure l'1 d'octubre, el que és capaç de fer la gent i, independentment del que passi amb la presidència, la consciència que som nosaltres els que ho hem de fer, no la podem perdre. Fins i tot les coses tan petites com quedar per fer unes bufandes a un poble, fa comunitat. El procès constituent és baixar a la plaça, encara que per la tele et diguin que la gent són terroristes, i dir i ser conscient que coneixem la realitat i que en som els protagonistes. Volen que anem al sofà i que veiem per la tele el que passa i això no: hem de sortir per fer-ho tot nosaltres.

Informa:ELMON.CAT (15-4-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314576