DANTE FACHÍN: " PASSI EL QUE PASSI CREC QUE PUIGDEMONT HA DE SER PRESIDENT "

Albano Dante Fachín, exdiputat del Parlament de Catalunya i exportaveu de Podem, ha participat en l'acte unitari "Cerdanyola per la República", que commemorava l'aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. .

Què implica un dia com el 14 d'abril en l'actual context polític?

Un dia com aquest ens pot servir per aclarir una cosa: o el 14 d'abril és una història molt maca que ens expliquen els avis o som una societat que està disposada a tot el que ens ha explicat l'Alcoberro i que vol fer realitat la república ara. Jo crec que l'oportunitat que ofereix Catalunya ara és convertir aquesta antiga història en un fet que es pot dur a terme a la pràctica.

Ara que s'està intentant fer a Puigdemont president un altre cop, veu viable aquesta opció?

El tema de fer president o no a Puigdemont ens posa davant del problema. Podem discutir si és viable o no ho és, però la idea de fer-lo president posa en relleu el tema: aquí la gent ha votat a un candidat, que ens pot agradar més o menys, i no es permet que aquesta investidura es faci realitat. Per tant, que Puigdemont sigui o no president és la peça que fa saltar tota aquesta imposició. Ara, a escala pràctica, els partits han de ser els que s'encarreguin de tractar aquest debat. Jo que ja no estic al Parlament, no sé com són les negociacions, però crec que, passi el que passi, aquest senyor ha de ser el president. I dic això, tot i haver estat anys criticant durament a Convergència.

Aleshores, davant d'aquesta situació, que veu més probable: unes noves eleccions o trobar a un candidat de consens?

Insisteixo que jo estic fora i sé el mateix que tothom, però crec que s'ha de trobar una manera d'aconseguir fer efectiu el que la gent va dir el dia 21 d'octubre. Tot i això, si s'ha de triar entre tirar enrere o eleccions, tirar enrere no és una opció. Si no es pot fer alguna cosa que satisfaci el que va dir la gent en les eleccions, la població no té gens de por a trobar-se amb les urnes. Qui sí que tenen aquest problema són ells.

Quin paper ha de tenir la ciutadania en aquest context?

El més important és, com vam veure l'1 d'octubre, el que és capaç de fer la gent i, independentment del que passi amb la presidència, la consciència que som nosaltres els que ho hem de fer, no la podem perdre. Fins i tot les coses tan petites com quedar per fer unes bufandes a un poble, fa comunitat. El procès constituent és baixar a la plaça, encara que per la tele et diguin que la gent són terroristes, i dir i ser conscient que coneixem la realitat i que en som els protagonistes. Volen que anem al sofà i que veiem per la tele el que passa i això no: hem de sortir per fer-ho tot nosaltres.

Informa:ELMON.CAT (15-4-2018)

AL FEIXISME NO SE'L DERROTA FENT-LI CONCESSIONS. NI UNA. CEDINT S'HAN PERDUT SIS MESOS

 


"Contraatac "
"Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos"


Ramón Cotarelo

 

Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà. Llegeix més...

Visites Rebudes

07374063