AÍXÍ VA GESTAR LA CUP LA " FUMATA BLANCA " ( 40 VOTS A FAVOR DE L'ABSTENCIÓ I 24 PEL NO )

"Així va gestar la CUP la “fumata groga” "
Els cupaires preparen un gran think tank de l’esquerra per “pensar la república”, una Oficina Tècnica del Procés Constituent amb David Fernàndez al capdavant i apartar-se del debat pressupostari

Quico Sallés (Cervera) 

Cervera. Concretament, el número quatre del Passeig de l’Estació. El Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana ha estat per unes dues hores un mini parlament. S’hi ha celebrat la segona sessió del debat d’investidura de Quim Torra. Era l’escenari on el poderós consell polític de la CUP havia de decidir si mantenia les quatre abstencions i permetia la seva investidura de Quim Torra o bé, portava al país a unes noves eleccions per aclarir el paisatge.

Però la reunió també ha servit per fer teràpia de grup i repensar l’acció política de la CUP en el procés. El procés constituent, crear un gran think tank de l’esquerra, deixar de fer política reactiva als grans partits independentistes i apartar-se del debat pressupostari han estat les altres conclusions d’un dia que, al capdavall, ha estat tranquil, o com a mínim, molt més tranquil del que s'esperava. No ha estat una fumata negra, ni blanca. Una fumata groga en un país on la política s’ha tenyit d’aquest color.

Un cónclave demanat per les influents territorials de Barcelona, Baix Llobregat i Camp de Tarragona i organitzat a córrer cuita en el dia de descans entre la primera ronda i la segona ronda de la investidura. Un diumenge de primavera després que a la capital de la Segarra caiguessin del cel 35 litres d’aigua per metre quadrat. El cónclave se celebrava aprofitant l’assemblea estratègica que la formació feia al Teatre de la Passió de la ciutat. Una assemblea important perquè ha de debatre com ha de ser i com s’ha de renovar orgànicament una organització política que supera els dos mil militants.

 

Les dues possibilitats

 

Sobre la taula hi havien dues possibilitats dividides en tres preguntes. Concretament , la dicotomia es plantejava en dos escenaris. Un primer, amb què els quadres havien de decidir si la CUP-CC es posicionava a favor de la investidura del candidat Torra amb 4 vots favorables o 4 abstencions. I un segon, si votava en contra de la investidura Torra amb 4 vots desfavorables.

Aquest plantejament suposava una segona votació, per traduir els vots al ple. Si es feia costat a Torra amb 4 vots favorables, implicava que la CUP-CC donaria llum verda a la conformació d'un Govern, amb una "implicació i corresposabilització política amb el programa d'aquest". Les 4 abstencions implicaven que la CUP-CC no volia “ser un obstacle a la formació de Govern” però que aniria a l’oposició.

Des de divendres que les terriorials debatien, els números pràcticament estaven fets. Finalment, han estat 24 vots contra la investidura, 40 que han defensat l’abstenció i una abstenció. Un resultat còmode. De fet, les cares dels consellers polítiques han estat relaxades. No s’ha vist tensió. Fins i tot, a les finestres frontals de l’edifici se’ls veia beure alguna Coca-Cola. Cap de les dues parts ha defensat amb passió la posició. Tothom havia decidit, però ningú n’estava del tot convençut. En diuen resignació. De fet, tampoc les grans organitzacions com Endavant no havien donat una consigna.

“Encara que sigui una merda, alguna mínima cosa podrem fer si hi ha Govern”, pensaven uns. Els que defensaven el No tampoc han exposat un argumentari sòlid, una proposta viable que convencés. “No s’ha vist una estratègia al darrera, tots teníem ganes de dir que no, però tampoc hem presentat una alternativa estratègica sòlida, era com tornar a eleccions amb una postura pre-política”, apuntàven altres. La imatge del dia ha estat com Isabel Vallet, un autèntic tòtem i veu clau d’Endavant i més amb Anna Gabriel a l’exili, ha marxat a mig consell polític sense males cares i donant per dat i beneït una previsible majoria a favor de l’abstenció del grup parlamentari.

 

Les posicions del ‘no’

 

En aquest sentit, diverses posicions del ‘no’ no amagaven el seu argumentari. Alguns apuntaven que investir Torra era “donar corda a l’autonomisme”. Altres consideraven que amb el seu primer discurs no n’havia hagut prou. Però que tampoc n’hi havia hagut prou amb la rèplica de Carles Riera. “Jo tenia prou clar que no podem continuar amb aquesta farsa”, expressava un altre dels participants partidari d’eleccions. “No hi ha confrontació”, apuntava un altra. “I què fem? PDeCAT i ERC volen la no confrontació, gent de JxCAT i molts de nosaltres volen el marc de la República, és una pilotada endavant”, afegia un altre. “Hem de deixar la retòrica i anar a coses tangibles, fer la República alguna cosa que es toqui, es noti, que sigui això, tangible”, era l’aposta d’un altre. "Què farà el conseller d'Interior Buch, enviar la Brimo contra els CDR quan tallin una autopista?", es preguntava un altra dels participants al cónclave.

Una de les tesis que abonaven alguns partidaris del ‘no’ implicaven restituir el “momentum del 1 i el 3 d’octubre”. Una situació que requeria tornar a fer eleccions, sense complexos perquè Tornar “des de quan al poble català li han fet por les urnes?”. Unes eleccions a las que l’esquerra i l’independentisme hauria de continuar l’embat amb una candidatura unitària de la societat civil amb Carles Puigdemont, de número 1; Oriol Junqueras, de dos i Anna Gabriel, de tres i la resta ciutadans de les entitats i dels CDR. “Una mena de proposta com la que Quim Arrufat va plantejar al Parlament, l’estiu de 2015”, destaca un dels defensors d’aquesta via. Una llista que s’hauria de batejar en anglès, com "Freedom for Catalonia, Democracy in Europe" per internacionalizar el conflicte.

Aquest procés contemplava que si es guanyava les eleccions, es podia convocar una “vaga general pacífica de dos dies concentrant propaganda en llocs turístics” mentre s’implementava la República executant la Llei de Transitorietat Jurídica i el control del territori pacíficament des dels ajuntaments. Amb gestos de fortalesa com el retorn de Carles Puigdemont o d’Anna Gabriel. Una aposta arriscada que si no sortia del tot, comportava esborrar el concepte de “normalitat” a Catalunya mentre l'Estat espanyol i la UE no respectessin els mandats democràtics dels ciutadans de Catalunya.

“L’Estat volia Govern perquè l’hem de fer?”, es qüestionaven altres partidaris del no. “El president a restituir és Carles Puigdemont, i punt, la resta, és com buscar una ‘normalitat’ a la que nosaltres no hi podem contrinuir”, afegia una de les altres partidàries del no. “La cosa no va d’organitzacions, no són dues posicions enfrontades entre Endavant o Poble Lliure, és la gent que no ho veu clar, però tampoc acabem de bastir una alternativa prou convincent per anar a eleccions que és el que el cos ens demana”, reblen dos dels partidaris del ‘no’ en conversa amb el Món.

 

L’abstenció

 

Els partidaris de l’abstenció tot i expressar i deixar molt clara “la poca confiança en el Govern i el poc que agrada el perfil de Quim Torra”, consideren que “alguna cosa més es podrà fer si hi ha Govern”. “No sé quina mania en dir que Torra és un candidat de la CUP!”, s’exclamen a més de no amagar que desconfien de l’executiu que s’articularà. L’única cosa que sosté l’abstenció per fer Torra president és que si hi ha Govern tindrem un “petit marge per fer més coses”.

Però també, els defensors de l’abstenció com del no han deixat pal·lès és que la CUP “no serà crossa de res” i que “no els esperin en la batalla de pressupostos”. “Anem a l’oposició que quedi clar, no anem a garantir l’estabilitat de ningú”, adverteixen. En aquest sentit, la CUP ha volgut deixar clar que els pressupostos -la llei que garanteix la continuïtat d’un Govern- no seran moneda de canvi com la legislatura passada ho van ser per exemple, de la negociació del referèndum. “O hi ha mambo, no la CUP no hi serà”, alerten. “Els pressupostos s’haurien de plantejar en un marc mental molt, molt diferent i ara no s’albira ni de bon tros”, remarquen.

Per això, amb una CUP alliberada en l’oposició, els partidaris de l’abstenció, i en certa manera els del ’no’, s’han posat deures. En primer terme, exigir a Torra concreció sobre com es farà el procés constituent més enllà “d’un gran debat ciutadà”. Com a possibilitat, plantegen crear una Oficina Tècnica del Procés Constituent amb una figura versemblant al capdavant, com David Fernàndez.

En segon lloc, construir un gran think tank de l’esquerra per aprofitar el capital humà que la CUP ha aglutinat en els darrers anys implicant a les organitzacions socials de l’esquerra. Un gran centre que pensi en “polítiques públiques” i com portar-les a terme, o com fer República de manera tangible. “Hem d’imaginar el que faríem nosaltres si estiguèssim al Govern”, asseveren els partidaris d’aquest think tank. Un centre de pensament que arrossegui les altres esquerres, els actors socials compromesos amb la construcció de la república o les lluites socials que eixampli la base.

I una altra de les obligacions ha estat autoimposar-se marcar el relat propi, “no ser reactius a l’acció política d’un altre” com ha passat en les dues darreres legislatures. “Tenim capacitat de fer política i no només a opinar o a reaccionar sobre l’agenda de l’altre, no cal anar a remolc, la nostra acció política ha de marcar el debat”, s’han conjurat. Sia com sia, la majoria independentista s’ha donat sis mesos més de vida i la CUP una oportunitat de respirar fons en la carrera d’esprintades dels darrers mesos.

Informa:ELMON.CAT (14-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170562