LA BATALLA JUDICIAL: LA FISCALIA BELGA ÉS ARA RETICENT A L'ENTREGA DE COMÍN, PUIG I SERRAT

"La batalla de Brussel·les "

La fiscalia belga és ara reticent a l’entrega de Comín, Serret i Puig

 

ERNESTO EKAIZER

El ser o no ser de Pablo Llarena es podria arribar a plantejar, d’aquí pocs dies, d’aquesta manera: ¿mantenir o retirar l’euroordre de detenció i lliurament del 23 de març del 2018 contra els dirigents independentistes a l’estranger? El jutge del Tribunal Suprem ja va retirar una euroordre el 5 de desembre del 2017 cursada per la magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, però ara es tracta de la seva.

La primera prova de foc de la nova estratègia d’extradicions de Llarena, després del seu fracàs preliminar a Alemanya el 5 d’abril passat, tindrà lloc aquest dimecres, quan a les nou del matí la fiscalia belga exposi davant el jutge encarregat del cas la seva posició sobre l’euroordre contra els consellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig. La decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein, que el 25 de març va denegar “d’entrada” l’extradició de Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió, i les consultes de la fiscalia alemanya sobre el delicte de malversació al Tribunal Suprem han desplaçat del centre de les extradicions Bèlgica, que aquesta setmana torna a un lloc prominent.

La fiscalia belga exposarà la seva posició a la llum dels seus dubtes sobre la documentació original, cursada a Espanya el 14 d’abril, i els aclariments enviats per Llarena els tres dies següents. Tot fa pensar que la fiscalia mantindrà la mateixa posició que el 17 de novembre passat, quan va donar suport al lliurament de Puigdemont (llavors era a Brussel·les), Comín, Serret i Puig. En aquella ocasió va fer una equivalència entre el delicte de rebel·lió i el de coalició de funcionaris -que preveu una pena de presó de sis mesos, enfront dels fins a 30 anys per rebel·lió a Espanya- i no va assumir els delictes de desobediència ni malversació.

Incompatibilitat

 

Però ara hi ha una novetat, i és que, a petició del fiscal belga, Llarena ha confirmat que no va complementar la seva euroordre del 23 de març prèviament amb una ordre de detenció dels ara processats, cosa que segons la jurisprudència és motiu per denegar l’euroordre en fase d’admissió. En la seva resposta, Llarena confirma que va basar la nova euroordre en l’ordre de processament del 21 de març, i que la interlocutòria de presó o ordre de detenció de Puigdemont i la resta de processats continua sent la que va dictar Lamela el 3 de novembre. Segons el fiscal belga, no hi hauria compatibilitat entre la interlocutòria de presó dictada per Lamela i el que diu l’euroordre de Llarena.

L’altre problema fa referència al lliurament dels processats: pels delictes o pels fets. Segons la resposta de Llarena, es tracta de dos delictes en el cas de Comín (rebel·lió i malversació) i de malversació en el cas de Serret i Puig, encara que en el cas d’aquests dos últims “sense perjudici que la seva entrega pel delicte de malversació permetrà l’enjudiciament a Espanya del delicte de desobediència”.

Tot i que Llarena demana el lliurament conforme a l’anomenada clàusula d’especialitat (article 27.2 de l’acord marc de l’euroordre del 2002), segons la qual la persona lliurada no pot ser jutjada per una infracció diferent de la que va motivar l’extradició, el debat no és intranscendent. Per això la fiscalia diferencia entre fets i delictes o tipificació penal, i adverteix que és el tribunal qui determina per quins delictes es fa el lliurament i que les defenses tenen el dret de verificar, en diferents procediments, si es respecta el principi d’especialitat.

La decisió de la fiscalia belga és important perquè podria generar un efecte dòmino sobre els altres processos d’extradició en curs. Particularment sobre Alemanya, on el fiscal de Schleswig-Hostein prepara una nova presentació davant els jutges de l’Audiència Territorial, i a Escòcia, que ha fixat les audiències a partir del 30 de juliol. Mentrestant, a Suïssa no hi ha novetat en el front extradicional.

Informa:ARA.CAT (14-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170625