MONTORO REITERA EN L'INFORME A LLARENA QUE NO ES VAN UTILITZAR FONS PÚBLICS L'1-O

En el seu informe escrit per a la Sala Segona del Tribunal Suprem, que anava acompanyat d'un 'pen drive', el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va reiterar, el passat 27 d'abril, la seva posició sobre la inexistència de dades que provin l'ús de fons públics en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

El ministre assenyala: "Per tant, reitero que, en principi i fins avui, de la informació de què disposa el ministeri d'Hisenda i Funció Pública, facilitada per la Generalitat, conforme als mecanismes de control administratiu que s'especificaran més endavant no es desprèn que els dos conceptes concrets als quals em refereixo (relatiu a les urnes i la manutenció de l'expresident de la Generalitat) s'hagin sufragat o s'estiguin sufragant amb fons públics a l'espera del que resulti de la investigació penal".

En la seva interlocutòria de dimecres passat, 9 de maig, el magistrat instructor, Pablo Llarena, dedica deu pàgines, entre la 72 i la 82, a examinar el delicte de malversació de cabals públics i els aclariments del ministre d'Hisenda.

La seva conclusió és que l'al·legació de les defenses dels processats que el processament per delicte de malversació és injustificat "utilitzant per fer-ho una menció incompleta de les manifestacions fetes pel ministre d'Hisenda en una entrevista periodística no desmunta els indicis que la recull investigació".

Tot i que Llarena cita àmpliament l'informe de nou pàgines de Montoro, omet que el ministre manté, un cop més, en les seves afirmacions. La frase no apareix en el resum de l'informe que Llarena presenta en la seva interlocutòria, on afirma que les explicacions que dona Montoro no contradiuen les dades recollides per la seva investigació sobre malversació de fons públics.

Montoro ja s'havia manifestat amb anterioritat, el passat 16 d'abril –i al febrer Hisenda havia aportat dades que li havien sigut requerides pel jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona–, en el sentit que no tenia constància de cap registre comptable sobre l'ús de diners públics per al referèndum de l'1-O. Llarena no va fer cas d'aquests fets.

Va ser només quan Montoro va insistir en les seves afirmacions, en una entrevista amb 'El Mundo' el passat 16 d'abril, que el magistrat instructor va reaccionar. El motiu és que aquest dia Llarena prenia declaració indagatòria als processats i les afirmacions de Montoro es van abocar en l'interrogatori sobre malversació. Sobretot perquè el magistrat, que ja tenia pràcticament escrita la seva interlocutòria desestimatòria del recurs de reforma dels processats, no podia seguir fent-se el sord com durant els últims mesos.

Amb tot, Montoro va intentar limitar l'abast de les seves afirmacions a la compra de les urnes de l'1-O i les despeses de manutenció de Puigdemont. Però és cert que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va declarar al Congrés de Diputats el passat 7 de febrer: "Ni un euro del FLA (fons de liquiditat autonòmic) es va gastar en el referèndum".

Llarena esperava les dades d'Hisenda per acabar la seva interlocutòria de confirmació del processament que va dictar el 21 d'abril del 2018, i finalment va desestimar els recursos dels processats, segons s'ha apuntat, el passat 9 de maig. Però també perquè, tal com vam avançar, volia remetre una versió definitiva a Alemanya quan rebés les explicacions de Montoro.

Informa:ARA.CAT (14-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170580