CRÒNICA DEL DISCURS DE TORRA: EL MANDAT DE L'1-O, ELS SILENCIS I INCOMODITATS UNIONISTES I EL PENEDIMENT PER LES PIULADES

Avui el resultat ja és sabut. La CUP va decidir ahir de mantenir l’abstenció que ja s’havia acordat en cas que el candidat no fos Carles Puigdemont. I no ho és. El candidat que haurà aconseguit superar tots els impediments ha estat Quim Torra. El diputat de Junts per Catalunya, editor i advocat, es torna a presentar davant la cambra avui i emprèn el discurs amb un record pels presos i exiliats que no poden ser aquí. I també amb un reconeixement als seus familiars presents a la tribuna de convidats. ‘Serem lleials al mandat del primer d’octubre: construir un estat independent en forma de república’, ha dit tot just començar. També la legitimitat del president Puigdemont i la voluntat de progrés, igualtat d’oportunitats i cohesió social. ‘De la restauració de les nostres institucions a l’elaboració d’una proposta de constitució’, així defineix Torra el trajecte que ha de fer el seu mandat.

‘Arrencada la legislatura, tindrem més força per a fer aquest procés constituent i podrem encarar amb més garanties els judicis que estan pendents’, ha dit. Torra ha defensat una república de tots i amb garanties per a tothom i ho ha fet en català, aranès i castellà, en un clar missatge pels que l’han titllat de xenòfob o coses pitjors: ‘La república som tots.’ Torra ha anunciat que el seu govern tornarà a promoure les setze lleis que el govern espanyol ha passat per la piconadora del Tribunal Constitucional. I ha recordat que són lleis que beneficiaven el benestar de tothom, independentistes i no independentistes. ‘La república catalana beneficia tothom’, ha dit.

El candidat Torra, poques hores abans de ser ja president, ha proposat de treballar per a trobar grans consensos en les matèries que són d’interès per a tothom. I ha enumerat un seguit d’aspectes socials i econòmics que poden ser molt transversals. Quim Torra ha encarat avui el discurs amb un to més social i de programa econòmic que no dissabte. Alguns grups d’oposició li havien retret que no parlés d’ensenyament, sanitat, prestacions socials, habitatge, infraestructures, pobresa energètica, fiscalitat, empresa, territori, desocupació, etc. I avui ho ha fet a grans trets en un repàs per a cadascun dels àmbits.

El discurs de Torra s’ha pogut seguir amb un silenci prou respectuós de tots els grups. De fet, a diferència del que passa quan es parla de la independència i després d’haver retret que no parlés de totes aquestes coses del programa social, la majoria de diputats de Ciutadans, PSC i PP han passat el discurs de Torra remanant el mòbil mig desconnectats de la sessió. La cosa ha canviat una mica quan Torra ha començat a explicar quins aspectes són els més urgents en la reversió de les decisions preses aprofitant l’aplicació del 155. A Ciutadans s’han posat nerviosos quan ha parlat de refer el cos de Mossos d’Esquadra. I s’han vist obligats a aplaudir (amb desgana, això sí) quan Torra ha fet un esment en forma d’homenatge a les víctimes de l’atemptat de l’agost passat.

Torra ha reivindicat la seva experiència com a directiu d’una empresa d’assegurances durant divuit anys que el va portar a viure a Suïssa. I ha recordat que l’aspecte més rellevant dels projectes que liderava era quan es feia l’anàlisi de la feina feta i es treien conclusions. Ha dit que aquesta experiència havia de servir també per a la tasca que té d’ara endavant. Torra ha lligat aquesta experiència amb els piulets ‘trets de context’ que se li han retret aquests dies. ‘Me’n penedeixo i no tornarà a passar’, ha dit Torra, cosa que ha tingut una resposta en forma de rialles d’escarn a la bancada de l’odi.

Torra ha dit que la llibertat que volia per Catalunya també la vol per Espanya. I per això defensa que la forma republicana també ha de ser extensiva a l’estat espanyol. Ho ha dit abans de recordar el compromís del president Irla expressat en les seves memòries des de l’exili. La voluntat d’un futur pels joves, la llibertat de Catalunya i la pau al món, les tres preocupacions que expressava en una carta al periodista Just Cabot. Els aplaudiments dels tres grups republicans del parlament ha clos la primera part del segon debat d’investidura.

Informa:VILAWEB.CAT (14-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170658