EL TERRORISTA JIMÉNEZ LOSANTOS INSTA RAJOY A TORNAR A " BOMBARDEJAR BARCELONA "

Torna a la càrrega Federico Jiménez Losantos, que, com fa habitualment, posa a caldo el govern de Mariano Rajoy, aquesta vegada per no fer ús de la força i permetre que Quim Torra sigui investit sense ser conscients de "la condició criminal del projecte separatista", segons escriu a Libertat Digital.

El pitjor, tanmateix, però, ve en un comentari aquest diumenge a esRadio, on ha criticat l'executiu estatal titllant-lo d'"escombraries de govern" perquè "no és capaç de demostrar que esclar que hi ha avions per bombardejar" i, per tant, per no fer veure a l'independentisme que Espanya pot tornar a bombardejar. "Per descomptat que els podem tornar a bombardejar", ha amenaçat.

Losantos té clar que així és com s'hauria de comportar el govern del PP, però es lamenta que "una altra cosa és que la casta política prefereixi que es destrueixi Espanya, abans que utilitzar legítimament la força". En aquest sentit, ha enviat un missatge clar al president Carles Puigdemont, a qui anomena com Cocomocho, advertint-li que "Espanya té 70.000 policies, 90.000 guàrdia civils i 50.000 soldats perfectament armats que, per descomptat, poden prendre Barcelona, la teva casa i el despatx de Cocomocho en cinc minuts".

Justament per això, i insistint en aquesta idea, Losantos ha posat damunt la taula que "una altra cosa és que la banda de covards que tenim en la casta política no sigui capaç de fer-ho", però ha tornat a avisar que "naturalment que Espanya té força per respondre a un cop de força". I continua: "Però esclar que sí. Però tu què t'has cregut? S'han cregut el que els han deixat creure. Qui sembra la violència? Aquests? No, home no, són els de Madrid que els deixen creure que es pot fer tot, es pot destruir un Estat, es pot convertir en jueus amb la taqueta groga, però al revés, tots els catalans que no els obeeixin".

I és que aquesta no és la idea que el periodista de esRadio té d'Espanya, de la força de l'Estat per parar el que ell mateix defineix com el "cop". "Madrid no reaccionarà mai", contínua lamentant-se, al mateix temps que va un pas més enllà comparant a l'independentisme amb Corea del Nord perquè, afirma, "desfilen tots com en Corea el Nord disfressats de parxís de colorets" i defineix el catalanisme com a "nazis de guarderia" perquè "van tots disfressats del mateix, tots en actitud militar, però militar de kindergarten".

Losantos repeteix la mateixa idea en diferents ocasions per fer calar el discurs: "Ja no ens poden bombardejar. Que no? Una altra cosa és que no ho fem perquè Espanya ja no és el que hauria de ser i no fa bombardejar-te a tu, et crida el jutge i després d'anar al bany i quedar-te allà una estona, apa, a Estremera".

Informa:ELMON.CAT (15-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170601