UN GREU ERROR DE FATXENDERIA DEL CNI ENCARA COMPLICA UNA MICA MÉS L'EUROORDRE D'ESPANYA PER EXTRADIR PUIGDEMONT

Un greu error del CNI està complicant encara més l'euroordre que va presentar Espanya a Alemanya per extradir el president a l'exili, Carles Puigdemont. Segons informa El Independiente, "un excés d'eufòria i la necessitat d'apuntar-se un triomf" va fer que el mateix CNI, i també el govern espanyol, revelessin la seva participació en el seguiment de Puigdemont, i en la tria d'Alemanya com a país on es faria la detenció. Apunta que això ha incomodat els jutges d'Schleswig-Holstein, perquè se senten utilitzats per les autoritats espanyoles.

"Des de la Comissaria General d'Informació i des del CNI es van començar a filtrar aquell matí dades de l'operatiu: hi havien participat uns 20 agents, 12 d'ells membres dels serveis secrets; el cotxe en el qual viatjava Puigdemont amb altres 4 persones en el moment de la detenció -un Renault Space amb matrícula belga- havia estat prèviament balisat; un geolocalitzador d'un mòbil d'un dels acompanyants de l'expresident va servir per monitoritzar en tot moment el trajecte del vehicle per 4 països; fins i tot es va dir que agents del CNI van estar presents en la detenció per part de la policia alemanya", assenyala el diari.

Segons aquesta versió, hi ha el problema de la il·legalitat de la intervenció del CNI en un territori estranger i sense ordre judicial, després que la Justícia belga ja ha obert diligències per aquesta mateixa qüestió. Un segon problema és que es va donar per fet que Alemanya extradiria Puigdemont, i que es va dir que seria un país fàcil a diferència de Bèlgica i el Regne Unit. Tot plegat ha provocat malestar en els magistrats d'Schleswig-Holstein.

Informa:ELNACIONAL:CAT (14-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170628