PRIMER ACTE DE QUIM TORRA : LA VICEPRESIDÈNCIA S'ESTRENA A BERLÍN

"La bipresidència s'estrena a Berlín "

 

José Antich

 

La política són gestos. No només gestos, és clar. Però sense gestos no hi ha política. Quim Torra es reunirà aquest dimarts a Berlín amb Carles Puigdemont. Un gest polític d'alt voltatge i un senyal dels temps que venen. El president electe i en molt poques hores president de la Generalitat, una vegada el seu nomenament sigui firmat pel Rei, publicat després al BOE i, finalment, tingui lloc l'acte formal de presa de possessió al Palau, ha volgut que el seu primer acte oficial tingui lloc a Alemanya al costat del president legítim de Catalunya i persona que els tribunals espanyols han impedit la seva designació per al càrrec, com així volien la majoria absoluta dels diputats del Parlament. A 1.500 quilòmetres de distància de Barcelona. Mai un president no havia començat d'aquesta manera perquè la situació d'exili i presos dona a la legislatura un caràcter excepcional. Un total de 70 diputats de 135, quatre menys dels que aquest dilluns han votat Quim Torra. Ull a aquesta dada, important i clau per al futur.

La decisió de Torra no és un tema d'agenda, és un fet polític de la màxima rellevància, ja que expressa el caire de la legislatura que ara s'inicia. És una reunió institucional, no un cafè amb el seu antecessor al càrrec. Tampoc una visita clandestina i mig d'amagat. Ambdós tenen previst de comparèixer davant dels mitjans internacionals en una conferència de premsa per donar oficialitat al repartiment de papers. No és casual que en les seves primeres i breus paraules després de ser escollit pel Parlament, Torra hagi volgut destacar que un dels seus objectius és investir novament Puigdemont, tornar-li el que el 155 li va treure, el Parlament va voler tornar-li i la justícia espanyola va impedir. La bipresidència —una d'interior i una altra d'exterior— coordinada i en sintonia ha començat a caminar enmig de l'excepcionalitat i la provisionalitat.

Mentre això succeeix a Barcelona, a Madrid hi ha disparitat de criteris sobre com s'ha d'enfocar aquesta arrencada de legislatura. L'últim a sumar-se a la festa ha estat el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, que en to fanfarró s'ha referit a un nou 155: "Costa més la primera vegada que la segona". I aquí ho ha deixat. Al capdavall, tots miren de reüll el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que vol que la suspensió de l'autonomia duri fins que els independentistes perdin la majoria absoluta o renunciïn al seu programa electoral. Un pas menys, tot i això, del que defensa el seu expert econòmic Luis Garicano, que ha comparat la situació de Catalunya amb la d'Irlanda del Nord. O sigui, que, segons Garicano, la supressió de l'autogovern durant diversos anys seria la solució. Al final, millor això que el que d'altres proposen obertament i impunement a les ones: bombardejar Barcelona.

I d'això, ningú no en parla, entre la minoria espanyolista en el Parlament. Serà que és més fàcil de veure la palla a l'ull d'altri que la biga al propi. Com en tantes altres coses.

Informa:ELNACIONAL.CAT (15-5-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537604