PRIMER ACTE DE QUIM TORRA : LA VICEPRESIDÈNCIA S'ESTRENA A BERLÍN

"La bipresidència s'estrena a Berlín "

 

José Antich

 

La política són gestos. No només gestos, és clar. Però sense gestos no hi ha política. Quim Torra es reunirà aquest dimarts a Berlín amb Carles Puigdemont. Un gest polític d'alt voltatge i un senyal dels temps que venen. El president electe i en molt poques hores president de la Generalitat, una vegada el seu nomenament sigui firmat pel Rei, publicat després al BOE i, finalment, tingui lloc l'acte formal de presa de possessió al Palau, ha volgut que el seu primer acte oficial tingui lloc a Alemanya al costat del president legítim de Catalunya i persona que els tribunals espanyols han impedit la seva designació per al càrrec, com així volien la majoria absoluta dels diputats del Parlament. A 1.500 quilòmetres de distància de Barcelona. Mai un president no havia començat d'aquesta manera perquè la situació d'exili i presos dona a la legislatura un caràcter excepcional. Un total de 70 diputats de 135, quatre menys dels que aquest dilluns han votat Quim Torra. Ull a aquesta dada, important i clau per al futur.

La decisió de Torra no és un tema d'agenda, és un fet polític de la màxima rellevància, ja que expressa el caire de la legislatura que ara s'inicia. És una reunió institucional, no un cafè amb el seu antecessor al càrrec. Tampoc una visita clandestina i mig d'amagat. Ambdós tenen previst de comparèixer davant dels mitjans internacionals en una conferència de premsa per donar oficialitat al repartiment de papers. No és casual que en les seves primeres i breus paraules després de ser escollit pel Parlament, Torra hagi volgut destacar que un dels seus objectius és investir novament Puigdemont, tornar-li el que el 155 li va treure, el Parlament va voler tornar-li i la justícia espanyola va impedir. La bipresidència —una d'interior i una altra d'exterior— coordinada i en sintonia ha començat a caminar enmig de l'excepcionalitat i la provisionalitat.

Mentre això succeeix a Barcelona, a Madrid hi ha disparitat de criteris sobre com s'ha d'enfocar aquesta arrencada de legislatura. L'últim a sumar-se a la festa ha estat el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, que en to fanfarró s'ha referit a un nou 155: "Costa més la primera vegada que la segona". I aquí ho ha deixat. Al capdavall, tots miren de reüll el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que vol que la suspensió de l'autonomia duri fins que els independentistes perdin la majoria absoluta o renunciïn al seu programa electoral. Un pas menys, tot i això, del que defensa el seu expert econòmic Luis Garicano, que ha comparat la situació de Catalunya amb la d'Irlanda del Nord. O sigui, que, segons Garicano, la supressió de l'autogovern durant diversos anys seria la solució. Al final, millor això que el que d'altres proposen obertament i impunement a les ones: bombardejar Barcelona.

I d'això, ningú no en parla, entre la minoria espanyolista en el Parlament. Serà que és més fàcil de veure la palla a l'ull d'altri que la biga al propi. Com en tantes altres coses.

Informa:ELNACIONAL.CAT (15-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170607