LA PRESA DE POSSESSIÓ DE QUIM TORRA: LA FÒRMULA, ELS SÍMBOLS I LES INCÒGNITES

La llei de Presidència (pdf) no diu com s’ha de fer l’acte de presa de possessió d’un nou president de la Generalitat de Catalunya. Per tant, aquesta reunió que simbolitza el traspàs de poder entre presidents s’organitza segons uns protocols que s’han anat configurant sobre la marxa des dels anys republicans del segle XX. És previst que l’acte es faci avui, però els responsables del Palau de la Generalitat encara no tenen la decisió presa. A més, la situació política excepcional, amb el president Puigdemont a l’exili i en plena intervenció de l’autogovern, afegeixen unes quantes incògnites a l’acte.

Qui presidirà l’acte?


Un dels primers dubtes és qui assistirà i presidirà la presa de possessió de Quim Torra. Els precedents no ofereixen una pauta estable. Des de la presa de possessió de Tarradellas, els membres de la taula presidencial han canviat cada vegada. Gairebé sempre hi ha hagut el president del parlament i el president sortint (en cas de relleu). En algunes ocasions, hi havia representació del govern espanyol en la figura del delegat a Catalunya (el cas de Maragall el 2003) o directament d’un ministre (el cas de Montilla el 2006 i de Mas el 2010). En la revalidació d’Artur Mas el 2012, tan sols la presidenta del parlament, Núria de Gispert, i el president de la Generalitat van ser a la taula, mentre el ministre Montoro s’ho mirava des de primera fila. L’últim exemple és la presa de possessió de Puigdemont, que va ser acompanyat per Mas, la presidenta Carme Forcadell, i el secretari del govern sortint Jordi Baiget.

Qui l’organitza?


El govern sortint, juntament amb el nou president investit al parlament, decideix la forma que té la presa de possessió. Però enguany hi ha un xoc entre la voluntat del govern espanyol de decidir ara com s’ha de fer l’acte i la del president entrant i el seu equip de no seguir les pautes que es vulguin imposar des de Madrid. Torra vol fer un acte que remarqui la continuïtat i la legitimitat del govern de Puigdemont. Però el govern espanyol insisteix que li pertoca d’organitzar l’acte i vol fer-ho. En aquest sentit, fonts de la delegació del govern espanyol diuen que els organismes que coordinen l’aplicació del 155 supervisaran els detalls, i podrien acabar exigint que en l’escenografia hi hagués un exemplar de la constitució espanyola, una bandera espanyola al costat de la senyera catalana, i un retrat del rei Felipe VI visibles.

Quina fórmula de prometença?


Una cosa que decidirà Quim Torra, perquè és ell qui l’ha de dir en veu alta, és la fórmula de prometre el càrrec de 131è president de la Generalitat. Ja ha dit que repetiria la que va fer Carles Puigdemont. Fins al segon mandat d’Artur Mas, es prometia el càrrec amb fidelitat ‘al rei, a la constitució, a l’estatut d’autonomia i a les institucions nacionals de Catalunya’. Però el 130è president va canviar el paradigma. Puigdemont va prometre el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya amb fidelitat al poble de Catalunya. Era una novetat històrica en la fórmula de prometença del càrrec, en què no es feia referència ni al rei ni a la constitució espanyols. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, va llegir la fórmula: ‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’ El nou president va respondre: ‘Sí, ho prometo.’

Les raons del canvi de Puigdemont


El professor de dret constitucional Marcel Mateu va explicar les raons d’aquesta nova fórmula en un article el mateix dia. Mateu raonava: ‘Per certificar el final de l’etapa autonòmica i començar a fer visible que hem començat una legislatura fundacional, els primers actes institucionals tenen gran importància, perquè poden reforçar aquest missatge, tant cap a l’interior de Catalunya com cap a l’exterior.’ A més, explicava que l’acte de presa de possessió no tenia el contingut regulat per la llei, sinó que seguia un protocol que s’havia ‘anat consolidant amb petits canvis d’ençà que Josep Tarradellas el va establir per la via de fet’.

‘La llei 13/2008 (la que regula la presidència de la Generalitat) no exigeix cap promesa ni jurament perquè no formalitza el contingut de l’acte de presa de possessió’, explicava Mateu. I afegia que ‘les referències a la fidelitat al rei i a la constitució espanyols no tan sols han estat sempre jurídicament innecessàries (encara que s’interpretessin com un simple acatament) sinó que ara, d’acord amb la declaració solemne del parlament al començament de la legislatura, esdevenien incoherents’. Per això, fa dos anys era lògic i convenient d’evitar-les.

Però, quina podia ser la nova fórmula? Hi havia algun precedent amb què inspirar-se? Aquesta vegada no n’hi havia prou d’afegir la crossa ‘per imperatiu legal’, ni tampoc fer allò que havia fet Mas el 2010 i el 2012 quan va respondre ‘sí, ho prometo i amb plena fidelitat al poble de Catalunya’. La nova fórmula [‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’] tenia l’encert que assenyalava Mateu en el seu article: ‘Qui actua fidelment no falta a allò a què s’ha compromès i qui és lleial guarda escrupolosament la fidelitat deguda i no traeix. Considero que és exactament això que es pot exigir a una persona que vol tenir la més alta representació de la Generalitat en el moment històric actual (difícil i complex, però més o menys com d’altres n’hi ha hagut en la mil·lenària història de Catalunya).’

El medalló


L’acte de presa de possessió té un altre element simbòlic: el medalló que es penja al coll del nou president. El seu origen es remunta a la Generalitat republicana de Francesc Macià. De fet, va ser un dels homes forts del president Macià, el poeta i conseller de Cultura Ventura Gassol, qui va encarregar el medalló al prestigiós joier Jaume Mercader. Aquest va prendre d’exemple els escuts esculpits al monestir de Poblet. El dia escollit per a imposar la medalla a Macià també va ser simbòlic: l’Onze de Setembre de 1932 al balcó del Palau de la Generalitat.

Informa:VILAWEB.CAT (16-5-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537714