LA PRESA DE POSSESSIÓ DE QUIM TORRA: LA FÒRMULA, ELS SÍMBOLS I LES INCÒGNITES

La llei de Presidència (pdf) no diu com s’ha de fer l’acte de presa de possessió d’un nou president de la Generalitat de Catalunya. Per tant, aquesta reunió que simbolitza el traspàs de poder entre presidents s’organitza segons uns protocols que s’han anat configurant sobre la marxa des dels anys republicans del segle XX. És previst que l’acte es faci avui, però els responsables del Palau de la Generalitat encara no tenen la decisió presa. A més, la situació política excepcional, amb el president Puigdemont a l’exili i en plena intervenció de l’autogovern, afegeixen unes quantes incògnites a l’acte.

Qui presidirà l’acte?


Un dels primers dubtes és qui assistirà i presidirà la presa de possessió de Quim Torra. Els precedents no ofereixen una pauta estable. Des de la presa de possessió de Tarradellas, els membres de la taula presidencial han canviat cada vegada. Gairebé sempre hi ha hagut el president del parlament i el president sortint (en cas de relleu). En algunes ocasions, hi havia representació del govern espanyol en la figura del delegat a Catalunya (el cas de Maragall el 2003) o directament d’un ministre (el cas de Montilla el 2006 i de Mas el 2010). En la revalidació d’Artur Mas el 2012, tan sols la presidenta del parlament, Núria de Gispert, i el president de la Generalitat van ser a la taula, mentre el ministre Montoro s’ho mirava des de primera fila. L’últim exemple és la presa de possessió de Puigdemont, que va ser acompanyat per Mas, la presidenta Carme Forcadell, i el secretari del govern sortint Jordi Baiget.

Qui l’organitza?


El govern sortint, juntament amb el nou president investit al parlament, decideix la forma que té la presa de possessió. Però enguany hi ha un xoc entre la voluntat del govern espanyol de decidir ara com s’ha de fer l’acte i la del president entrant i el seu equip de no seguir les pautes que es vulguin imposar des de Madrid. Torra vol fer un acte que remarqui la continuïtat i la legitimitat del govern de Puigdemont. Però el govern espanyol insisteix que li pertoca d’organitzar l’acte i vol fer-ho. En aquest sentit, fonts de la delegació del govern espanyol diuen que els organismes que coordinen l’aplicació del 155 supervisaran els detalls, i podrien acabar exigint que en l’escenografia hi hagués un exemplar de la constitució espanyola, una bandera espanyola al costat de la senyera catalana, i un retrat del rei Felipe VI visibles.

Quina fórmula de prometença?


Una cosa que decidirà Quim Torra, perquè és ell qui l’ha de dir en veu alta, és la fórmula de prometre el càrrec de 131è president de la Generalitat. Ja ha dit que repetiria la que va fer Carles Puigdemont. Fins al segon mandat d’Artur Mas, es prometia el càrrec amb fidelitat ‘al rei, a la constitució, a l’estatut d’autonomia i a les institucions nacionals de Catalunya’. Però el 130è president va canviar el paradigma. Puigdemont va prometre el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya amb fidelitat al poble de Catalunya. Era una novetat històrica en la fórmula de prometença del càrrec, en què no es feia referència ni al rei ni a la constitució espanyols. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, va llegir la fórmula: ‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’ El nou president va respondre: ‘Sí, ho prometo.’

Les raons del canvi de Puigdemont


El professor de dret constitucional Marcel Mateu va explicar les raons d’aquesta nova fórmula en un article el mateix dia. Mateu raonava: ‘Per certificar el final de l’etapa autonòmica i començar a fer visible que hem començat una legislatura fundacional, els primers actes institucionals tenen gran importància, perquè poden reforçar aquest missatge, tant cap a l’interior de Catalunya com cap a l’exterior.’ A més, explicava que l’acte de presa de possessió no tenia el contingut regulat per la llei, sinó que seguia un protocol que s’havia ‘anat consolidant amb petits canvis d’ençà que Josep Tarradellas el va establir per la via de fet’.

‘La llei 13/2008 (la que regula la presidència de la Generalitat) no exigeix cap promesa ni jurament perquè no formalitza el contingut de l’acte de presa de possessió’, explicava Mateu. I afegia que ‘les referències a la fidelitat al rei i a la constitució espanyols no tan sols han estat sempre jurídicament innecessàries (encara que s’interpretessin com un simple acatament) sinó que ara, d’acord amb la declaració solemne del parlament al començament de la legislatura, esdevenien incoherents’. Per això, fa dos anys era lògic i convenient d’evitar-les.

Però, quina podia ser la nova fórmula? Hi havia algun precedent amb què inspirar-se? Aquesta vegada no n’hi havia prou d’afegir la crossa ‘per imperatiu legal’, ni tampoc fer allò que havia fet Mas el 2010 i el 2012 quan va respondre ‘sí, ho prometo i amb plena fidelitat al poble de Catalunya’. La nova fórmula [‘Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament?’] tenia l’encert que assenyalava Mateu en el seu article: ‘Qui actua fidelment no falta a allò a què s’ha compromès i qui és lleial guarda escrupolosament la fidelitat deguda i no traeix. Considero que és exactament això que es pot exigir a una persona que vol tenir la més alta representació de la Generalitat en el moment històric actual (difícil i complex, però més o menys com d’altres n’hi ha hagut en la mil·lenària història de Catalunya).’

El medalló


L’acte de presa de possessió té un altre element simbòlic: el medalló que es penja al coll del nou president. El seu origen es remunta a la Generalitat republicana de Francesc Macià. De fet, va ser un dels homes forts del president Macià, el poeta i conseller de Cultura Ventura Gassol, qui va encarregar el medalló al prestigiós joier Jaume Mercader. Aquest va prendre d’exemple els escuts esculpits al monestir de Poblet. El dia escollit per a imposar la medalla a Macià també va ser simbòlic: l’Onze de Setembre de 1932 al balcó del Palau de la Generalitat.

Informa:VILAWEB.CAT (16-5-2018)

LA CÚPULA JUDICIAL ESPANYOLA ÉS UNA AMENAÇA NO SOLAMENT CONTRA LA REPÚBLICA, SINÓ CONTRA CADASCUN DE NOSALTRES

 

"Però no oblideu que la justícia espanyola és un perill concret per a les nostres vides…"

«Que la celebració de la victòria de Valtònyc, com abans les de dels consellers a l'exili i el president Puigdemont, les de Marta Rovira o Anna Gabriel, no ens faça oblidar res ni ens aparte del nostre objectiu fonamental»

 

 Vicent Partal

 

Valtònyc és lliure. Un tribunal belga ha tornat a fer miques la credibilitat de la justícia espanyol quan ahir refusà de cursar l’euroordre que l’acusava de terrorisme, ni més ni menys. Perquè fa cançons. Però ahir la justícia belga deixà clar allò que és evident. Que en els seus texts no hi ha cap delicte i que dur-lo davant els tribunals és un atac a la llibertat d’expressió. Bravo, doncs, pels tribunals belgues. Bravo pels advocats. I bravo per Valtònyc, que amb la seua valentia ha obert un camí que esperem que arribe a Estrasburg i cree precedents cabdals.

La lluita en l’espai lliure europeu es va demostrant d’una eficàcia indiscutible. Un encert monumental. I ha de continuar així. Ha d’arribar al final i empènyer contra les cordes la justícia espanyola, l’estat espanyol. Però, dit això, nosaltres no hauríem d’oblidar ni un segon que la justícia espanyola, aquesta justícia espanyola, és un perill concret per a les nostres vides. No és solament una qüestió de debat polític.

Ho és evidentment per als presos polítics. Per als Jordis, tancats de manera infame. Ho és per al govern, començant pel vice-president, per la presidenta del parlament, per tots els consellers que són en una presó provisional completament irregular i injusta. Demencial. Però ho és també per a Tamara, que no pot eixir del seu poble. I per a la vice-presidenta de la CCMA, a qui amenacen perquè TV3 i Catalunya Ràdio van emetre els anuncis publicitaris oficials del primer d’octubre! I ho és per a Paco Gas, el batlle de Roquetes i una de les millors persones que he conegut mai, que dijous haurà d’anar a declarar, acusat perquè durant les eleccions del 21-D al seu poble hi havia llaços grocs pel carrer.

Més de mil persones, només al Principat, tenen la vida penjada d’un fil per culpa d’aquest sistema judicial copat per l’extrema dreta, autàrquic, excèntric a Europa, empeltat fins a l’arrel de l’autoritarisme franquista. Ara, per tot això que passa, ho veiem més, amb més claredat, tot plegat. Però recordeu que aquests polítics que van vestits amb una toga són els qui van convertir el judici per l’assassinat de Guillem Agulló en gairebé una acusació contra ell. Els qui han ordenat de tornar als nazis les armes que varen fer servir. Els qui acluquen els ulls quan un policia agredeix Jordi Borràs. Els qui permeten als salvatges de la Manada de continuar al carrer mentre tanquen els xiquets d’Altsasu. Els qui van fer possible que dissabte un grup de nazis anàs a Bétera a intentar fer sabotatge a l’Aplec del Camp de Túria, dirigits per gent que ha capitanejat totes les agressions imaginables i no n’ha hagut de respondre mai.

Llegeix més...

Visites Rebudes

08153130