PER QUÈ LLARENA VOL JUTJAR ELS PRESOS AL MARGE DE PUIGDEMONT I DELS EXILIATS ?

Per què Llarena vol jutjar Puigdemont i els exiliats al marge dels presos?
El jutge del Tribunal Suprem planteja un judici a dues velocitats amb l'objectiu que els tribunals europeus no influeixin en la causa i per evitar la nul·litat per vulneració del dret a la defensa

 


 Aida Morales

 


Carles Puigdemont i Toni Comín, en una imatge d'arxiu a Brussel·les | ACN
Un procés judicial amb dues velocitats. Així és com finalment Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem, treballarà la causa general contra l'independentisme -amb 25 dirigents polítics encausats, 13 dels quals per rebel·lió-, segons va anunciar l'11 de maig. El magistrat va fer pública aquesta decisió a través d'una interlocutòria en la qual va precisar com es cursaria aquest procés per a les persones que es troben a disposició de l'alt tribunal, i com es gestionaria en el cas dels exiliats.

Els 18 processats per rebel·lió, malversació o desobediència que es troben en territori estatal -empresonats o en llibertat-, seran els primers que s'asseuran al banc dels acusats. La previsió és que el judici es pugui celebrar a la tardor. Per altra banda, el president a l'exili, Carles Puigdemont, i la resta de dirigents polítics desplaçats a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia seguiran un altre curs judicial. Això és el que volia la Fiscalia i el que, finalment, Llarena ha acceptat. Per què ha canviat l'estratègia?

Canvi de criteri

La decisió de Llarena contrasta amb la que va prendre a principis de desembre, quan va deixar sense efecte l'euroordre contra Puigdemont i els consellers que es trobaven a Bèlgica. En aquell moment, el magistrat va retirar les ordres de detenció europees de Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí -que no havia marxat encara a Escòcia-, amb l'objectiu de garantir la "unitat jurídica" en el cas.

La possible vulneració del dret a la defensa és un dels motius pel qual Llarena ha decidit dividir la causa en dues peces separades

Per tant, el magistrat no volia que la justícia belga decidís sobre la situació de Puigdemont i els altres quatre consellers exiliats i els atribuís un delicte menor. És per a això que al·legava que els fets que s'investigaven tenien una naturalesa "plurisubjectiva", és a dir, que es portaven a terme de manera "concertada" per diverses persones. Això vol dir que tots els investigats s'havien de sotmetre a un mateix tribunal per donar una "resposta unitària". Llarena evitava així que els investigats fossin lliurats per delictes que, entre ells, no coincidissin.

El canvi de criteri es llegeix ara en el marc d'una nova situació política. Puigdemont i els exiliats no es plantegen, de moment, tornar a Catalunya, i hi ha altres processats -com Marta Rovira i Anna Gabriel- que també s'hauran de citar als tribunals -en el seu cas, als de Ginebra. Això fa que el procediment cap al judici es pugui allargar més del previst.

El 9 de març, el magistrat del Suprem va fer pública una nova interlocutòria, que representa l'enèsim intent d'accelerar el procés. Allà hi donava per comunicat el processament -és a dir, els delictes pels quals es portarà a judici els acusats-, i tombava els recursos d'alguns dels dirigents polítics a l'exili, com el que havia presentat el lletrat del president a l'exili, Jaume Alonso-Cuevillas. La seva representació processal al·legava que Puigdemont no es donava per personat i que, per tant, no se li podia comunicar el processament. Una decisió pendent d'un altre recurs que resoldrà la sala d'apel·lacions del Suprem.

 

Vulneració de drets dels processats

 

La possible vulneració del dret a la defensa és un dels motius pel qual Llarena ha decidit dividir la causa en dues peces separades. Les interpretacions sobre si els acusats han oficialitzat el seu personament per rebre el processament podria generar la nul·litat del conjunt d'aquesta. De fet, el magistrat ja destaca aquesta dualitat d'interpretacions en una interlocutòria del 9 de març, fent referència a la doctrina del Tribunal Constitucional, concretament a la sentència 24/2018 del 5 de març.

En aquesta sentència -aliena al procés català- es va declarar que s'havia vulnerat el dret del demandant en relació a la defensa i l'assistència lletrada, i es declarava la nul·litat de la causa des del moment de la instrucció. Aquest és l'escenari que, precisament, vol evitar Llarena.

 

Els exiliats aprofiten la possibilitat d'"eludir la capacitat d'actuació de la jurisdicció espanyola" per al·legar "restricció defensiva", argumenta Llarena

 

En aquest cas, argumenta el jutge, els exiliats aprofiten la possibilitat d'"eludir la capacitat d'actuació de la jurisdicció espanyola" per al·legar "restricció defensiva". Un fet que Llarena "desestima" perquè considera que ja va donar prou temps als acusats perquè aquests es personessin "precisament per la rellevància que té el dret de defensa en la configuració del procés just". El jutge, doncs, no creu que el cas dels líders independentistes pugui comparar-se amb que cita la jurisprudència del Constitucional.

No obstant això, es cura en salut i divideix la causa. Si se n'acordés la nul·litat per vulneració de drets fonamentals, doncs, només afectaria la peça separada dels exiliats, mentre que la principal continuaria endavant.

 

La negativa d'extradició de Bèlgica

 

La negativa de Bèlgica d'extradir els exiliats -així com la posició d'Alemanya en relació al cas Puigdemont- són noves traves que permeten a Llarena defensar la decisió de dividir la causa. A Europa les coses no li surten com s'esperava, i el tribunal germànic ja va donar-li una primera mostra d'això quan va descartar extradir Puigdemont per rebel·lió. Ara els magistrats belgues ho han confirmat en els casos de Comín, Serret i Puig.

La causa general, però, podrà continuar sense que les decisions dels tribunals europeus l'afectin. El judici s'espera que sigui a la tardor, amb una previsible imposició de pena per a les persones empresonades i encausades. El cas d'Europa anirà diferent. Els exiliats podrien quedar lliures i sense càrrecs fora de l'estat espanyol, si no es tramita un nou procediment d'euroordre. La seva pena, per tant, seria la de no poder tornar a casa.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (17-5-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537596