PER QUÈ LLARENA VOL JUTJAR ELS PRESOS AL MARGE DE PUIGDEMONT I DELS EXILIATS ?

Per què Llarena vol jutjar Puigdemont i els exiliats al marge dels presos?
El jutge del Tribunal Suprem planteja un judici a dues velocitats amb l'objectiu que els tribunals europeus no influeixin en la causa i per evitar la nul·litat per vulneració del dret a la defensa

 


 Aida Morales

 


Carles Puigdemont i Toni Comín, en una imatge d'arxiu a Brussel·les | ACN
Un procés judicial amb dues velocitats. Així és com finalment Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem, treballarà la causa general contra l'independentisme -amb 25 dirigents polítics encausats, 13 dels quals per rebel·lió-, segons va anunciar l'11 de maig. El magistrat va fer pública aquesta decisió a través d'una interlocutòria en la qual va precisar com es cursaria aquest procés per a les persones que es troben a disposició de l'alt tribunal, i com es gestionaria en el cas dels exiliats.

Els 18 processats per rebel·lió, malversació o desobediència que es troben en territori estatal -empresonats o en llibertat-, seran els primers que s'asseuran al banc dels acusats. La previsió és que el judici es pugui celebrar a la tardor. Per altra banda, el president a l'exili, Carles Puigdemont, i la resta de dirigents polítics desplaçats a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia seguiran un altre curs judicial. Això és el que volia la Fiscalia i el que, finalment, Llarena ha acceptat. Per què ha canviat l'estratègia?

Canvi de criteri

La decisió de Llarena contrasta amb la que va prendre a principis de desembre, quan va deixar sense efecte l'euroordre contra Puigdemont i els consellers que es trobaven a Bèlgica. En aquell moment, el magistrat va retirar les ordres de detenció europees de Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí -que no havia marxat encara a Escòcia-, amb l'objectiu de garantir la "unitat jurídica" en el cas.

La possible vulneració del dret a la defensa és un dels motius pel qual Llarena ha decidit dividir la causa en dues peces separades

Per tant, el magistrat no volia que la justícia belga decidís sobre la situació de Puigdemont i els altres quatre consellers exiliats i els atribuís un delicte menor. És per a això que al·legava que els fets que s'investigaven tenien una naturalesa "plurisubjectiva", és a dir, que es portaven a terme de manera "concertada" per diverses persones. Això vol dir que tots els investigats s'havien de sotmetre a un mateix tribunal per donar una "resposta unitària". Llarena evitava així que els investigats fossin lliurats per delictes que, entre ells, no coincidissin.

El canvi de criteri es llegeix ara en el marc d'una nova situació política. Puigdemont i els exiliats no es plantegen, de moment, tornar a Catalunya, i hi ha altres processats -com Marta Rovira i Anna Gabriel- que també s'hauran de citar als tribunals -en el seu cas, als de Ginebra. Això fa que el procediment cap al judici es pugui allargar més del previst.

El 9 de març, el magistrat del Suprem va fer pública una nova interlocutòria, que representa l'enèsim intent d'accelerar el procés. Allà hi donava per comunicat el processament -és a dir, els delictes pels quals es portarà a judici els acusats-, i tombava els recursos d'alguns dels dirigents polítics a l'exili, com el que havia presentat el lletrat del president a l'exili, Jaume Alonso-Cuevillas. La seva representació processal al·legava que Puigdemont no es donava per personat i que, per tant, no se li podia comunicar el processament. Una decisió pendent d'un altre recurs que resoldrà la sala d'apel·lacions del Suprem.

 

Vulneració de drets dels processats

 

La possible vulneració del dret a la defensa és un dels motius pel qual Llarena ha decidit dividir la causa en dues peces separades. Les interpretacions sobre si els acusats han oficialitzat el seu personament per rebre el processament podria generar la nul·litat del conjunt d'aquesta. De fet, el magistrat ja destaca aquesta dualitat d'interpretacions en una interlocutòria del 9 de març, fent referència a la doctrina del Tribunal Constitucional, concretament a la sentència 24/2018 del 5 de març.

En aquesta sentència -aliena al procés català- es va declarar que s'havia vulnerat el dret del demandant en relació a la defensa i l'assistència lletrada, i es declarava la nul·litat de la causa des del moment de la instrucció. Aquest és l'escenari que, precisament, vol evitar Llarena.

 

Els exiliats aprofiten la possibilitat d'"eludir la capacitat d'actuació de la jurisdicció espanyola" per al·legar "restricció defensiva", argumenta Llarena

 

En aquest cas, argumenta el jutge, els exiliats aprofiten la possibilitat d'"eludir la capacitat d'actuació de la jurisdicció espanyola" per al·legar "restricció defensiva". Un fet que Llarena "desestima" perquè considera que ja va donar prou temps als acusats perquè aquests es personessin "precisament per la rellevància que té el dret de defensa en la configuració del procés just". El jutge, doncs, no creu que el cas dels líders independentistes pugui comparar-se amb que cita la jurisprudència del Constitucional.

No obstant això, es cura en salut i divideix la causa. Si se n'acordés la nul·litat per vulneració de drets fonamentals, doncs, només afectaria la peça separada dels exiliats, mentre que la principal continuaria endavant.

 

La negativa d'extradició de Bèlgica

 

La negativa de Bèlgica d'extradir els exiliats -així com la posició d'Alemanya en relació al cas Puigdemont- són noves traves que permeten a Llarena defensar la decisió de dividir la causa. A Europa les coses no li surten com s'esperava, i el tribunal germànic ja va donar-li una primera mostra d'això quan va descartar extradir Puigdemont per rebel·lió. Ara els magistrats belgues ho han confirmat en els casos de Comín, Serret i Puig.

La causa general, però, podrà continuar sense que les decisions dels tribunals europeus l'afectin. El judici s'espera que sigui a la tardor, amb una previsible imposició de pena per a les persones empresonades i encausades. El cas d'Europa anirà diferent. Els exiliats podrien quedar lliures i sense càrrecs fora de l'estat espanyol, si no es tramita un nou procediment d'euroordre. La seva pena, per tant, seria la de no poder tornar a casa.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (17-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170527