HA VALGUT LA PENA ESPERAR EL NOU GOVERN, PERÒ SERÍEM IL·LUSOS SI CREIEM QUE ÉS SIGNE DE NORMALITAT

"Valia la pena? "


Xevi Xirgo - Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.


“Il·lusos els qui es pensin que nou govern és sinònim de normalitat"

Com que ahir el president Torra va substituir els quatre consellers que no li agradaven a Mariano Rajoy i va desencallar la formació del nou govern, correm el perill que ara vostès es preguntin si tot plegat ha valgut la pena. Si Torra sabia que en un moment o altre hauria de fer aquests relleus (que ho sabia), valia la pena? Valia la pena passar els deu dies de desencontres que hem passat? A mi em sembla que sí. Em sembla que sí perquè aquests deu dies han servit, un cop més, perquè es visualitzés qui encallava què. Qui encallava la formació del nou govern? Quim Torra? Ha quedat clar que no, que qui ho encallava era Rajoy, Llarena, Sánchez, Rivera i tots aquells demòcrates que consideren que uns senyors que estan en presó preventiva i no han estat jutjats ja no tenen cap dret polític. No ha estat, encara que no els ho sembli, temps perdut.

Com tampoc no va ser un temps perdut proposar Puigdemont, Sánchez i Turull com a presidents de la Generalitat. Ha estat un temps que se’ns ha fet llarg, potser sí, però que era necessari per demostrar qui encallava què. No han volgut Puigdemont, no han volgut Sànchez i no han volgut Turull de presidents de la Generalitat. I no han volgut que Rull, Turull, Comín i Puig fossin consellers del nou govern. I tot i això, tot i que hi ha hagut un continu de traves, i tot i que el govern espanyol ha acabat fent trampes amb el DOGC, Torra ha optat per desencallar-ho. No ha estat un temps perdut. Ha estat un temps necessari no només per la restitució moral d’algun dels empresonats i exiliats sinó per argumentar jurídicament algunes de les accions judicials que un dia o altra s’hauran de resoldre a Europa.

Hi ha govern, i això és un descans, però hi continua havent empresonats i exiliats. I mentre n’hi hagi, i mentre hi hagi la causa general que hi ha oberta, que hi hagi govern no serà (no pot ser de cap manera) sinònim de normalitat. Per això, em sembla, s’equivocaran aquells qui es pensin que ja està, que ara tot serà com abans i que tornarem al dia a dia com si res. Més que nomenar un nou govern (que també) el que ahir va fer Torra va ser posar fi a les excuses de Rajoy per no aixecar el 155. No volies un govern efectiu, Mariano? Doncs ja el tens. Il·lús, però, i il·lusos vostès, si es pensen que això serà sinònim de normalitat.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (30-5-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314801