LA CAIGUDA DEL VIRREI MILLO: DE L'OPERACIÓ DIÀLEG AL 155 ,PASSANT PER LES PORRES DE L'1-O

La destitució d’Enric Millo com a delegat del govern espanyol a Catalunya és qüestió de dies, quan ho decideixi el nou govern de Pedro Sánchez. El canvi de president espanyol implicarà el relleu dels delegats, i Millo deixarà de ser-ho després d’un any i mig, des del nomenament del 18 de novembre del 2016.

Millo és un supervivent polític. Fou militant d’Unió Democràtica i diputat per CiU al parlament entre el 1995 i el 2003, quan va fer el salt al PP. Abans, però, havia provat d’incorporar-se a Esquerra Republicana, segons que va relatar Joan Puigcercós. Ell sempre ho ha desmentit, i va amenaçar VilaWeb i el mateix Puigcercós de presentar una querella, tot que finalment no ho va fer. Sigui com sigui, des d’aleshores ha estat al PP. El 2010 va tornar al parlament, on va estar-s’hi fins al 2016.

Aquests últims mesos, durant la intervenció amb el 155, s’ha dedicat a exercir de virrei, ostentant la representació del govern espanyol a Catalunya i, fins i tot, va oferir conferències de premsa amb el logotip de la Generalitat durant la jornada electoral del 21 de desembre, la mateixa en què el seu partit, el PP, quedava última força al Parlament de Catalunya, amb només quatre diputats. Abans, havia estat una de les puntes de llança de l’anomenada operació diàleg del govern espanyol amb Catalunya, una operació que tenia més elements de màrqueting polític que no pas de propostes reals.

Quan cessarà del càrrec?
La llei del règim jurídic del sector públic estableix que els delegats del govern espanyol es nomenen amb un decret del consell de ministres, a proposta del president. Aquestes últimes hores, s’han anunciat els ministres del nou executiu de Pedro Sánchez. Millo continua com a delegat fins que no hi hagi una reunió del consell de ministres en què es decideixi la seva destitució.

Un cop destituït, el govern espanyol nomenarà el nou delegat a Catalunya, un càrrec que serà efectiu quan n’hagi pres possessió.

De l’operació diàleg a la violència de l’1-O


El mandat de Millo com a delegat del govern espanyol va començar amb cara amable. Pretenia de vendre una operació diàleg que més aviat fou una operació de màrqueting del govern espanyol, una simulació que va acabar en no res. Aquest seria el principi rector d’una estratègia que pretenia mostrar una suposada mà oberta de la Moncloa i confrontar-ho amb un presumpte immobilisme de la Generalitat.

La fallida operació diàleg i la ‘pluja de milions’ que va anunciar-se per a Catalunya va acabar aviat. L’invent no va funcionar, tot i abocar-hi tones de paper i litres de tinta. Novament, va quedar demostrada la manca de voluntat real de diàleg, perquè el govern espanyol no ha volgut acceptar mai que el conflicte català es pugui resoldre a les urnes, en un referèndum acordat. Aquesta reivindicació de la gran majoria de la societat catalana no ha tingut resposta els últims set anys.

Com a cap dels cossos de policia espanyols desplaçats a Catalunya, juntament amb el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, Millo és el responsable del dispositiu que volia impedir el referèndum del primer d’octubre i, per tant, de l’actuació violenta de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil aquell dia, que va causar més d’un miler de ferits. Millo va justificar aquella actuació i va declarar: ‘Ens veiem obligats a fer allò que no volíem.’

Persona ‘non grata‘


Arran de la violència policíaca contra els votants, diversos ajuntaments, com els de Girona, Vic i Montblanc, van aprovar mocions en què declaraven Millo persona non grata. També va fer, per unanimitat, la Diputació de Girona, arran de la repressió del referèndum. El discurs més dur va ser el del diputat de la CUP Lluc Salellas, que va llegir una carta que havia escrit a Millo.

Una de les seves últimes polèmiques, precisament, ha estat relacionada amb la batllessa de Girona, Marta Madrenas. Millo va denunciar-la a la fiscalia per haver fet una ‘crida a la revolució’ en un acte contra els empresonaments de Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa.

Un 155 de ‘cirurgia més fina’


Mentre l’autonomia de Catalunya ha restat suspesa, Millo s’ha vanagloriat de dirigir la intervenció espanyola. Realment, qui ha articulat i coordinat l’aplicació del 155 ha estat el secretari d’estat per a les Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro, mà dreta de Soraya Sáenz de Santamaria. No obstant això, Millo ha ofert regularment conferències de premsa com a cara visible del govern espanyol a Catalunya.

A més, va amenaçar de continuar aplicant el 155 amb una ‘cirurgia més fina’ quan es formés govern a Catalunya. Millo va elogiar les bondats del 155 i va dir que es podia continuar intervenint Catalunya per frenar decisions de la Generalitat que, a parer seu, xoquessin amb la legalitat.

Permissivitat amb l’extrema dreta


L’auge de l’extrema dreta espanyolista a Catalunya ha coincidit amb la repressió contra el referèndum i l’independentisme. Millo no ha denunciat els actes vandàlics ni les agressions de grups d’extrema dreta organitzats contra l’independentisme. Com a màxim responsable dels cossos de policia espanyols, tampoc no ha perseguit aquests grupuscles ni els ha controlat.

Així mateix, ha participat en manifestacions que defensaven la unitat d’Espanya en què hi ha hagut una presència destacada de l’extrema dreta, que ha acabat causant incidents i agressions, normalment al final d’aquestes mobilitzacions.

El paper galdós dels atemptats del 17 d’agost


Durant les hores crítiques després de l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona i abans de l’atemptat a Cambrils, va haver-hi una reunió dels comandaments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil amb Enric Millo i Mariano Rajoy, que va arribar a Barcelona al vespre. En aquell gabinet de crisi, no van ser-hi presents els Mossos d’Esquadra, que van encapçalar la reacció contra els atemptats i van desarticular la cèl·lula gihadista. El matí del 18 d’agost, també hi havia l’ex-vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría i l’ex-ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido.

L’endemà, van haver de rectificar. Rajoy, Sáenz de Santamaría, Zoido i Millo van incorporar-se al gabinet de crisi de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra i l’Ajuntament de Barcelona a la reunió que es feia a la seu del Departament d’Interior de la Generalitat.

Informa:VILAWEB.CAT (7-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08318688