CARTA DEL JOVE DELS CDR D'ESPLUGUES, EXILIAT: " ARA TINC POR A LA INDIFERÈNCIA "

Notícies de l'Adrià, el membre del CDR d’Esplugues de Llobregat que està en parador desconegut des del passat 10 d'abril, quan la Guàrdia Civil va presentar-se a casa seva per detenir-lo. Aquest divendres, membres del seu grup de suport han organitzat un acte on han explicat les novetats del cas i han llegit una carta del noi. Asseguren que el jove, de 25 anys, ha marxat a l'estranger, però es troba bé.

Des del grup 'Adri, et volem a casa', han organitzat per aquest diumenge a les cinc de la tarda una manifestació davant de l’Ajuntament d’Esplugues per protestar per la persecució dels membres dels CDR. Especialment, protestaran per les mesures contra Tamara Carrasco, que va ser acusada de terrorisme i no pot sortir de Viladecans, i l'ordre de recerca i captura contra l'Adrià.

A continuació, reproduïm la carta sencera que han llegit amics i familiars:

"Són les sis del matí, quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes. Igual que les altres nou-centes noranta-nou vegades no veig cap cotxe a la finestra. Només al bosc hi ha un animal que fa el seu so característic cada cop que sent o veu alguna cosa… o quan li dóna la gana. Normalment crida quan s’acosta un cotxe, però de vegades ho fa sense motiu. De fet, és una alarma natural que em manté alerta per si he de sortir corrent.

Aprofito per anar a la cuina i em bec un got d’aigua. Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por. Em tapo una altra vegada i el meu subconscient em xiuxiueja la resposta. Sé que té raó, però de moment em nego a acceptar-la.

Avui, 8 de juny del 2018, un mes i mig després d’haver escrit això, ja fa 59 dies que la policia trucava a la meva porta i amenaçava de tirar-la a terra si no l’obria. Un cop més la mà que fa anar el martell de la injustícia reposa sobre el fusell de la por, i el dit que ens assenyala des dels despatxos espera ansiós el gatell per a fer miques els nostres somnis.

Ara tinc por a la indiferència. A que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira immersos en el nostre paper d’espectadors; que encara hi hagi gent que pensa que la policia ens protegeix; que en veure a qualsevol de nosaltres dins d’un furgó policial giri la cara i digui “algo habrá hecho”; que seguim justificant l’opressor, el torturador o el soldat que només segueix ordres; que el teu veí es cregui tota la merda que vomiten els mitjans, i després la vagi predicant sota la bandera de la veritat; que dins de la multitud de funcionaris que intervenen en un procés judicial, no n’hi hagi ni un amb el valor suficient per a denunciar la injustícia.

 

Però, sobretot, tinc por que la gent tingui por.

 

El que no sap l’opressor és que amb la seva estratègia ens ha portat fins a la vora del precipici, que tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop estiguem caient ja serà massa tard per aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.

És amb aquestes companyes amb les que us animo a sortir, aquest diumenge, a les 17.00 a l’Ajuntament d’Esplugues, per denunciar l’arbitrarietat i la desproporcionalitat dels fets que se m’imputen, i per deixar ben clar que la seva repressió no ens farà callar.

Informa:ELNACIONAL.CAT (8-6-018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07734800