L'ESPANYA QUE NO VOL NI PARLAR AMB CATALUNYA

"L'Espanya que no vol ni parlar amb Catalunya "

José Antich

N'hi ha hagut prou amb què el nou govern de Pedro Sánchez digués després de la primera reunió del Consell de Ministres que s'aixecava el control de les finances de la Generalitat perquè una onada d'indignació procedent de les Espanyes es fes present. Poc important era que l'anunci fos una obvietat, ja que des de dissabte passat en què va prendre possessió el Govern, l'Executiu català, l'article 155 ja no és vigent. Es tractava, per part de l'espanyolisme i dels seus conductes mediàtics, de fer evident una falsedat disfressada de veritat: que Sánchez començava a pagar el peatge de la seva investidura als partits independentistes. I, també, de demostrar que la carcassa estructural de la vida espanyola no acceptarà cap tipus de negociació amb l'independentisme català. I, per a això, el millor és posar fil a l'agulla com més aviat millor.

El govern de la cella 2.0 en els assumptes socials, de la UE en assumptes econòmics, andalús en assumptes de finançament autonòmic, d'Ana Rosa i Telecinco en matèria cultural, i de la dreta en assumptes policials, té en Josep Borrell el seu referent en política catalana. Clara com l'aigua clara va ser en la seva exposició la ministra portaveu María Isabel Celaá, titular d'Educació, que va considerar Borrell "un far per al govern en els assumptes relacionats amb Catalunya". Cert que hi ha dos tipus de fars, els que funcionen i uns quants que no, com el de Barcelona, reconvertit en la Torre del Rellotge el 1911. Potser, Borrell és dels segons, perquè si no és així malament pot casar com a guia de la política governamental algú a qui el president Carles Puigdemont ha considerat, literalment, un ultra.

Que Madrid vulgui marcar terreny sembla normal però qualsevol dels altres membres del Consell de Ministres pot arribar a valer, començant per Meritxell Batet. Però sembla evident que la Moncloa té veritable pànic que el govern sigui acusat de vendre's a l'independentisme, cosa que és sabut que mai no farà i per la qual serà igualment assenyalat. Les navalles de PP i Ciutadans ja estan més que esmolades per a l'ocasió.

A tot això, Quim Torra i Pedro Sánchez ja han parlat i han quedat que parlaran. Diàleg torna a ser la paraula de moda i que tothom repeteix. I, en el fons, no deixa de ser Espanya una raresa quan una cosa tan elemental com parlar pot fins i tot ocupar un titular. Què passarà si un dia fins i tot es negocia!

Informa:ELNACIONAL.CAT (9-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08318685