LA " DESAPLAUDIDA" ARRIMADAS: CIUDADANOS POT CONVERTIR-SE CADA COP MÉS EN UN PARTIT EXCÈNTRIC I VIOLENT

"La ‘desaplaudida’ Arrimadas "
«Sembla que Arrimadas no ha calculat bé ni els canvis que s'han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l'ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien»

Per: Vicent Partal
.

En portuguès hi ha una expressió, desaplaudida, que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot, i desautorització cap a una persona de la qual s’esperava més. Pel que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria.

La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Per tal que ho aconseguís, s’hi van abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havien vist mai enlloc. Durant la campanya del 21 de desembre, Ciutadans va gaudir de tots els beneficis que pogués imaginar i voler. Però no varen ser suficients. L’independentisme va resistir, i de quina manera. I va aconseguint eixir del túnel on el volien ficar. Però mig any després, Ciutadans, segurament enganyat per la seua potència parlamentària aconseguida en una situació de gran excepcionalitat, ni se n’adona ni s’hi sap adaptar. I comencen a fer-se evidents els primers símptomes del desaplauso.

El discurs de Ciutadans es va dissenyar per a negar la legitimitat i, fins i tot, la representativitat a l’independentisme. Provaven d’acorralar el moviment republicà, des de la violència institucional i des de la violència al carrer, impedint la normalitat cívica. Per això l’obsessió amb els llaços, per això els gestos violents de Carrizosa al parlament, per això el llenguatge clarament abusiu a cada intervenció. I per això la negativa a entrevistar-se amb el president Torra mentre no retire la pancarta que hi ha al Palau de la Generalitat.

Arrimadas, però, sembla que no ha calculat bé ni els canvis que s’han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l’ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien. D’aquesta manera, arran de l’afer de la pancarta, Arrimadas ha quedat més com una excèntrica que no pas com una política amb qui es puga confiar. Especialment, en vista que Torra no ha perdut els nervis però tampoc no ha transigit en res, deixant així ben clars els límits de les amenaces. La presència normalitzada dels altres dirigents polítics a palau, començant per la de Miquel Iceta avui, farà tota sola la feina de situar Arrimadas en l’àmbit de la no-política, fora del circuit on es discuteixen les propostes i s’elabora el dia a dia del país, on passen les coses que interessen. A fora, hi serà ella, tota sola amb els seus crits.

Aquests dies, els cercles pròxims a Ciutadans van molt espantats amb les conclusions d’una enquesta que els fa baixar de manera important en les expectatives de vot al Principat i que castiga especialment la manera de fer política d’Arrimadas. Jo crec que encara és massa d’hora per a poder treure conclusions gaire contundents, però el sentit de l’enquesta concorda amb la decepció visible al carrer, sobretot entre el seu electorat circumstancial del 21 de desembre. I aleshores, la pregunta és si algú serà capaç de fer rectificar un partit programat des de fora per a fer una sola feina, en la qual va fracassar. I, sobretot, si la progressiva desafecció i l’allunyament de la realitat no els tornarà encara més violents i excèntrics. Que és la qüestió, aquesta sí, que ens hauria de preocupar a tots.

Informa:VILAWEB.CAT (9-6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07734791