LA " DESAPLAUDIDA" ARRIMADAS: CIUDADANOS POT CONVERTIR-SE CADA COP MÉS EN UN PARTIT EXCÈNTRIC I VIOLENT

"La ‘desaplaudida’ Arrimadas "
«Sembla que Arrimadas no ha calculat bé ni els canvis que s'han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l'ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien»

Per: Vicent Partal
.

En portuguès hi ha una expressió, desaplaudida, que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot, i desautorització cap a una persona de la qual s’esperava més. Pel que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria.

La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Per tal que ho aconseguís, s’hi van abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havien vist mai enlloc. Durant la campanya del 21 de desembre, Ciutadans va gaudir de tots els beneficis que pogués imaginar i voler. Però no varen ser suficients. L’independentisme va resistir, i de quina manera. I va aconseguint eixir del túnel on el volien ficar. Però mig any després, Ciutadans, segurament enganyat per la seua potència parlamentària aconseguida en una situació de gran excepcionalitat, ni se n’adona ni s’hi sap adaptar. I comencen a fer-se evidents els primers símptomes del desaplauso.

El discurs de Ciutadans es va dissenyar per a negar la legitimitat i, fins i tot, la representativitat a l’independentisme. Provaven d’acorralar el moviment republicà, des de la violència institucional i des de la violència al carrer, impedint la normalitat cívica. Per això l’obsessió amb els llaços, per això els gestos violents de Carrizosa al parlament, per això el llenguatge clarament abusiu a cada intervenció. I per això la negativa a entrevistar-se amb el president Torra mentre no retire la pancarta que hi ha al Palau de la Generalitat.

Arrimadas, però, sembla que no ha calculat bé ni els canvis que s’han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l’ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien. D’aquesta manera, arran de l’afer de la pancarta, Arrimadas ha quedat més com una excèntrica que no pas com una política amb qui es puga confiar. Especialment, en vista que Torra no ha perdut els nervis però tampoc no ha transigit en res, deixant així ben clars els límits de les amenaces. La presència normalitzada dels altres dirigents polítics a palau, començant per la de Miquel Iceta avui, farà tota sola la feina de situar Arrimadas en l’àmbit de la no-política, fora del circuit on es discuteixen les propostes i s’elabora el dia a dia del país, on passen les coses que interessen. A fora, hi serà ella, tota sola amb els seus crits.

Aquests dies, els cercles pròxims a Ciutadans van molt espantats amb les conclusions d’una enquesta que els fa baixar de manera important en les expectatives de vot al Principat i que castiga especialment la manera de fer política d’Arrimadas. Jo crec que encara és massa d’hora per a poder treure conclusions gaire contundents, però el sentit de l’enquesta concorda amb la decepció visible al carrer, sobretot entre el seu electorat circumstancial del 21 de desembre. I aleshores, la pregunta és si algú serà capaç de fer rectificar un partit programat des de fora per a fer una sola feina, en la qual va fracassar. I, sobretot, si la progressiva desafecció i l’allunyament de la realitat no els tornarà encara més violents i excèntrics. Que és la qüestió, aquesta sí, que ens hauria de preocupar a tots.

Informa:VILAWEB.CAT (9-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314896