TORTURES, LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ: L'OMBRA D'ESTRABURG PERSEGUEIX EL MINISTRE MARLASKA

Fernando Grande-Marlaska, el jutge "de Bilbao" de l’Audiència Nacional, ha estat una de les sorpreses més grans del gabinet de Pedro Sánchez. De tarannà més aviat conservador, sempre se l’havia situat a prop del PP. Sense anar més lluny, va defensar Concepción Espejel quan va ser apartada del judici de la Gürtel per proximitat als populars. L’associació progressista Jutges i Jutgesses per la Democràcia també va demanar el 2016 el seu cessament com a vocal de Consell General del Poder Judicial, on va arribar a proposta de Génova. Però aquesta setmana, contra tot pronòstic, s’ha vist catapultat com a ministre d’un govern socialista.

La seva carrera, sempre sota el paraigua conservador, ha estat tan meteòrica que fins i tot el seu nom va sonar per succeir Consuelo Madrigal al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat. Va arribar el 2004 a l’Audiència Nacional, en comissió de serveis, però un any més tard ja es feia càrrec del jutjat de Baltasar Garzón, llavors de llicència per estudis. Aviat va convertir-se en el jutge instructor de les principals causes de terrorisme. El 2012 ja presidia la Sala Penal.

El seu nomenament arriba després d'un suposat veto a Margarita Robles per part del deep state, pels "recels" de la Guàrdia Civil. Durant la darrera etapa del govern de Felipe González va ser secretària d'Estat d'Interior i va investigar les clavegueres de l'Estat. La cartera finalment ha anat a mans del jutge basc.

La carrera judicial de Marlaska, però, no està exempta de taques. Les seves sentències han estat polèmiques i li han portat més d'un revés de la justícia europea. L'ombra d'Estrasburg no ha deixat de perseguir-lo.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08318651