TORTURES, LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ: L'OMBRA D'ESTRABURG PERSEGUEIX EL MINISTRE MARLASKA

Fernando Grande-Marlaska, el jutge "de Bilbao" de l’Audiència Nacional, ha estat una de les sorpreses més grans del gabinet de Pedro Sánchez. De tarannà més aviat conservador, sempre se l’havia situat a prop del PP. Sense anar més lluny, va defensar Concepción Espejel quan va ser apartada del judici de la Gürtel per proximitat als populars. L’associació progressista Jutges i Jutgesses per la Democràcia també va demanar el 2016 el seu cessament com a vocal de Consell General del Poder Judicial, on va arribar a proposta de Génova. Però aquesta setmana, contra tot pronòstic, s’ha vist catapultat com a ministre d’un govern socialista.

La seva carrera, sempre sota el paraigua conservador, ha estat tan meteòrica que fins i tot el seu nom va sonar per succeir Consuelo Madrigal al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat. Va arribar el 2004 a l’Audiència Nacional, en comissió de serveis, però un any més tard ja es feia càrrec del jutjat de Baltasar Garzón, llavors de llicència per estudis. Aviat va convertir-se en el jutge instructor de les principals causes de terrorisme. El 2012 ja presidia la Sala Penal.

El seu nomenament arriba després d'un suposat veto a Margarita Robles per part del deep state, pels "recels" de la Guàrdia Civil. Durant la darrera etapa del govern de Felipe González va ser secretària d'Estat d'Interior i va investigar les clavegueres de l'Estat. La cartera finalment ha anat a mans del jutge basc.

La carrera judicial de Marlaska, però, no està exempta de taques. Les seves sentències han estat polèmiques i li han portat més d'un revés de la justícia europea. L'ombra d'Estrasburg no ha deixat de perseguir-lo.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07734719