UNA CADENA HUMANA DE 200 KM PEL DRET A DECIDIR UNEIX LES CAPITALS BASQUES

Més de 100.000 persones han cobert els 202 km de la cadena humana que ha unit Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria per tal de reconèixer el dret a decidir del poble basc. L'acte ha estat organitzat per plataforma Gure Esku Dago (el futur està a les nostres mans). Tot i que a algunes zones rurals els manifestants havien de recórrer a mocadors per cobrir tot l'espai de la cadena, als centres urbans la presència ha estat massiva. Mil autobusos han portat als assistents als seus punts de la cadena, i 500 voluntaris han col·laborat en l'organització de la mobilització.

La portaveu de EH-Bildu al Parlament basc, Maddalen Iriarte, ha declarat a Vitòria que espera que els responsables polítics "no tanquin els ulls als milers de ciutadans bascos que han sortit avui al carrer". També l'alcalde de Vitòria, Gorka Urtaran, del PNV, ha afirmat que "el poble basc té dret a decidir el seu futur amb total llibertat" i ha recordat que el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Culturals i Socials de Nacions Unides recull, en el seu primer article, que "tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur".

En la protesta també hi han participat, de forma diferenciada, els pensionistes bascos, que tenien alguns trams de la cadena reservats. També hi ha hagut alguns espais dedicats als joves d'Altsasu, i als presos polítics catalans. A l'acte hi han estat presents els ex lehendakaris Juan José Ibarretxe i Carlos Garaikoetxea, els alcaldes de les tres capitals basques, els diputats generals d'Àlava, Biscaia i Guipúscoa, i el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08315007