ADRI, ET VOLEM A CASA! ESPLUGUES EXIGEIX EL LLIURE RETORN DEL CDR PERSEGUIT

Avui fa dos mesos que l’Adrià, membre del CDR d’Esplugues de Llobregat, va haver de desaparèixer per evitar còrrer la mateixa sort que Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans, detinguda acusada de terrorisme i rebel·lió. Per denunciar-ne la situació, una concorreguda manifestació recorre Esplugues del Llobregat.

La convocatòria ha rebut el suport de diferents colles de cultura popular, que han fet el tret d’inici de la manifestació. El Ball de Diables d’Esplugues, la colla castellera els Cargolins, el grup de percussió Atabalats i la colla de bastoners han representat l’entrega de la ciutat en la reivindicació pel lliure retorn del seu veí.

Quan la manifestació ha arribat al parc del Pou d’en Fèlix un violoncelista ha interpretat la cançó ‘Què volen aquesta gent?’, de Maria del Mar Bonet. La lletra que explica una situació similar a la que van viure Tamara Carrasco i l’Adrià el 10 d’abril, quan la Guàrdia Civil va anar-los a buscar a casa.

Dijous el grup de suport ‘Adri, et volem a casa’ va fer públic que el noi és fora de l’estat espanyol ‘des de fa un temps’ i que es troba bé, i han fet pública una carta seva en què anima a participar en la manifestació.

A la carta, l’Adrià diu que continua tenint por, però que la por d’ara ha canviat i té més més aviat por de la indiferència; i que després de tota aquesta repressió, no té sentit ‘tornar enrere’. ‘Tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop caiguem ja serà massa tard per a aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.’

Efrem Blázquez, membre de la plataforma ‘Adri, et volem a casa’ i amic de l’Adrià, va denunciar el fet que s’hagi vist obligat a anar-se’n fora de l’estat espanyol per tal d’evitar una situació similar o pitjor a la de Carrasco, que no pot sortir de Viladecans per les mesures cautelars imposades per l’Audiència espanyola. ‘L’única cosa que ha fet l’Adrià és participar en accions i protestes no violentes’, va denunciar. ‘L’acusen de rebel·lió, sedició i terrorisme; una cosa completament desproporcionada’, va afegir. També va assegurar que rebre la carta va ser molt emotiu perquè és la primera notícia que tenen d’ell després de dos mesos de patiment. A més, va destacar que demostra l’angoixa i la por que li han fet passar i, alhora, transmet un missatge encoratjador.

Fa un mes, la seva mare va enviar una carta a Catalunya Ràdio explicant com se sentia.

Informa:VILAWEB.CAT (10-6-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08315063