SI EL DIÀLEG NO ÉS NEGOCIACIÓ NOMÉS ÉS PER ATURAR EL PROJECTE

"Si el diàleg no és negociació, només és per a aturar el projecte "
«El president Torra ahir va establir amb encert un límit quan va dir que no era hora de parlar de diàleg, sinó de negociació i que la negociació no podia de cap manera negligir tot allò que ha passat al Principat durant aquest darrer any»

Per: Vicent Partal

El govern espanyol, i l’aparell mediàtic i polític que l’acompanya, n’ha tingut prou amb dues frases de la ministra Batet per a instal·lar en un cert imaginari públic que ja s’havia obert l’etapa del diàleg entre els governs espanyol i català. Les frases no han estat ni tan sols amables. La ministra Batet, elogiada per Jordi Sànchez només de prendre possessió, ara com ara s’ha limitat a opinar que no cal violentar tant les coses com va fer el govern anterior. Recuperar alguns dels punts que reclamava Puigdemont, sobretot els que són indiscutibles, no és avançar en res, sinó retornar, si de cas, a un cert seny, perdut fa temps a Madrid, no pas a Barcelona. Opinar que seria lògic que els presos fossen prop de sa casa és simplement recordar què diu el codi penal. I afegir que li semblaria bé una reforma constitucional, sense dir quina ni com, és parlar per parlar. Oimés si és evident que no té prou vots per a fer-ne cap, de reforma, ni la més moderada que hom es puga imaginar.

En aquest sentit, el president Torra ahir va establir amb encert un límit quan va dir que no era hora de parlar de diàleg, sinó de negociació i que la negociació no podia de cap manera negligir tot allò que havia passat al Principat durant aquest darrer any. És a dir, els dos mandats democràtics del primer d’octubre i el 21 de desembre i la proclamació de la República.

La distinció entre diàleg i negociació és ben formulada, perquè posa el govern espanyol al lloc on cal. Ells poden creure –ho creuen, n’estic cert– que amb una política de gests, fins i tot de gests inconcrets, ja en tindran prou per a desbaratar el moviment republicà i impedir la concreció del projecte independentista. Guanyar temps, els importa: per al seu projecte nacional i per al seu projecte partidista. I en aquest punt el govern de Catalunya hauria de ser molt exigent.

És clar que cal dialogar, sempre. Aquests darrers vuit anys l’independentisme ha estat l’únic que s’hi ha escarrassat i de totes les maneres possibles. Per tant, en aquest terreny, de lliçons, ni una. I és clar que ens convé a tots, a ells i a nosaltres, un cert retorn a la normalitat que, tanmateix, no serà possible mentre hi haja una sola persona represaliada, especialment a la presó o a l’exili. Si el govern del PSOE deixa d’actuar amb l’agressivitat i la violència amb què ha actuat el del PP això serà benvingut. Però no n’hi haurà prou.

Perquè aquests mesos vinents, com expliquem en aquest dossier que publiquem avui, les oportunitats per a recuperar la República proclamada el 27 d’octubre tornaran a ser sobre la taula i a l’abast de la majoria independentista. I només faltaria que aquestes noves oportunitats les deixàssem passar en canvi de cares amables i prou.

Informa:VILAWEB.CAT (11-6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07716156