LES QUATRE PRÒXIMES OPORTUNITATS PER A LA REPÚBLICA ENTRE L'OCTUBRE I EL MAIG

"Les quatre pròximes oportunitats per a la República, entre l’octubre i el maig "
L'independentisme estudia els moments que potser podran permetre, durant els mesos vinents, de recuperar la proclamació de la República

 

 Redacció

 

Aquest cap de setmana l’ANC ha començat a estudiar quina pot ser la convocatòria per a l’Onze de Setembre vinent, però també per al primer d’octubre, quan farà un any del referèndum d’autodeterminació. Cada any l’Onze de Setembre determina com serà el curs que comença, però segurament enguany més que mai. I això perquè el país es mou encara en una gran indecisió política, fruit de la proclamació de la República a l’octubre, la suspensió de l’autonomia amb l’article 155, el resultat de les eleccions del 21-D i les dificultats posteriors per a formar un govern d’acord amb el vot de la ciutadania. El canvi sobtat de govern a Madrid hi incorpora encara més ombres i més dubtes, sobretot per si serà capaç de començar un diàleg amb Catalunya o no i per l’abast que pot arribar a tenir.

Per tot plegat, l’ANC i els partits polítics catalans són més conscients que mai que la manifestació de l’Onze de Setembre marcarà un curs que d’entrada presenta quatre oportunitats per a fer realitat la República. Si hi ha una assistència multitudinària i es reforça de manera inequívoca la voluntat de continuar endavant, allò que el president Torra defineix com a ‘oportunitats’ començaran a concretar-se. Si, tot al contrari, l’Onze de Setembre és un fracàs, difícilment el govern prendrà decisions arriscades. Sigui com sigui, ningú no vol parlar ara de ‘full de ruta’, conscients que durant la tardor de l’any passat el programa polític de l’independentisme fou massa rígid i massa públic.

 

Primera oportunitat: el judici


El judici contra la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers i la resta de presos serà, sense cap dubte, el moment més tens i vibrant de la tardor i de l’hivern. La mobilització ciutadana en favor de la seva llibertat serà multitudinària i sostinguda i, segons com s’hi arribi, pot desbordar amb facilitat els límits de la solidaritat antirepressiva.

Hi ha dos factors que hi seran essencials. D’una banda, l’actitud del govern espanyol, i d’una altra, els judicis en les quatre circumscripcions europees del president Puigdemont i de la resta de consellers.

Ningú no espera grans gests del govern espanyol, que potser fa canviar molt la situació dels empresonats amb les actuacions i les demandes del fiscal general. Però és evident que acostar-los a Catalunya donaria una mica de marge al govern socialista. Si no s’aconsegueix ni això i a final de novembre o desembre comença el judici amb la possibilitat de condemna amb les penes més greus damunt la taula, la protesta popular serà enorme i el govern potser n’aprofitarà la gravetat del moment per reprendre la declaració d’independència del 27 d’octubre, especialment si Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa finalment decideixen de no concedir el lliurament del president Puigdemont i dels consellers a les autoritats espanyoles.

Si es donen totes dues condicions, no solament tindrà un problema greu Madrid sinó també la Unió Europea, que no podrà esperar que la ciutadania catalana entengui com és possible que no faci res per a impedir el judici a l’estat espanyol ateses les resolucions de quatre dels seus àmbits jurisdiccionals.

Per això, els partidaris de mesures com la vaga general o la interrupció de serveis de ferrocarril o autopista coincideixen a assenyalar el judici contra el govern català com el moment ideal per a realitzar mesures de força sòlides i multitudinàries que moguin el tauler polític català, espanyol i europeu.

 

Segona oportunitat: possibles eleccions


Després de la recuperació de l’autonomia i la fi de l’aplicació de l’article 155, la Generalitat torna a tenir la capacitat de marcar el ritme polític del país, sobretot amb la renovada capacitat de convocar eleccions o un altre referèndum.

Això no podrà ser en cap cas abans del 28 d’octubre, quan farà un any de la convocatòria d’eleccions de Mariano Rajoy en aplicació del 155. Però d’aquell moment endavant, el govern català, i més en concret el president Torra, podrà tornar a fer servir aquest instrument en qualsevol moment per sacsejar el tauler polític.

Entre els partits de l’executiu hi ha molta cautela sobre aquesta possible decisió, però tothom coincideix a expressar que el resultat del 21-D va ser més bo per als partits espanyolistes que no pas el que tindrien ara, especialment per a Ciutadans, que comença a sofrir un desgast més que notable. El PSC, especialment si és capaç d’emprendre un diàleg seriós, potser també veurà amb bons ulls la convocatòria d’unes eleccions que puguin reequilibrar el bloc unionista.

Però l’independentisme pensar en aquesta possibilitat sobretot enmig de la sotragada que pot ser la celebració del judici, com una gran oportunitat per a superar la xifra del 50% dels vots a favor de la República i per a resoldre de passada els problemes de l’actual formació del parlament. A causa dels vots que la justícia espanyola impedeix que es facin servir, durant aquesta legislatura serà molt complicat d’aprovar-hi pràcticament cap llei.

En el cas que les mobilitzacions contra el judici fossin molt poderoses i el país pogués tornar a reprendre el procés per a fer efectiva la República, és evident que unes eleccions podrien servir perfectament per a legitimar les decisions que el govern Torra-Aragonès poguessin adoptar.

 

Tercera oportunitat: el referèndum que no van deixar fer


Una variant d’aquesta darrera oportunitat pot ser la repetició del referèndum del primer d’octubre. La raó de la convocatòria seria molt òbvia: si el govern del PP no el va deixar fer amb normalitat, ara caldria posar el govern del PSOE contra la seva responsabilitat. Què faria? Si el govern de Pedro Sánchez reaccionava exactament com el de Rajoy, és evident que això tindria conseqüències polítiques molt clares. Sánchez, en canvi, tindria una oportunitat si acceptés el referèndum com a base per a dialogar amb el govern català, encara que reclamés que no fos vinculant o que la victòria del sí no tingués com a conseqüència directa la instauració immediata de la República.

La conjunció d’un possible nou referèndum amb una gran mobilització a l’entorn del judici que desbordés els límits d’allò que el govern socialista espanyol està disposat a acceptar potser podrà desencadenar, en definitiva, una situació novament molt favorable a la recuperació del mandat democràtic del primer i del 27 d’octubre.

 

Quarta oportunitat: les eleccions municipals


Tot indica que el moment de màxima tensió del curs vinent serà a la tardor o al començament de l’hivern, al voltant del començament del judici. Però en un horitzó més llarg hi ha un altre fet que serà molt determinant: el resultat de les eleccions municipals.

En principi, són previstes al mes de maig del 2019. De moment, cada partit independentista va pel seu costat, esquivant qualsevol pacte o aliança. Només iniciatives com la impulsada per Jordi Graupera a Barcelona i algunes altres de menys conegudes en poblacions significatives van en la línia de cridar l’independentisme a crear candidatures unides que puguin guanyar amb claredat arreu del país.

Arran del peculiar sistema d’elecció de batlle , si Junts per Catalunya i ERC es presenten separats i Ciutadans aconsegueix de retenir la major part del vot que va tenir el 21-D, pot emergir un contrapoder basat en possibles batlles de la formació ultra en la majoria de les grans ciutats. El 21-D, Ciutadans va ser la força més votada pràcticament a tota l’àrea metropolitana tant de Barcelona com de Tarragona, però amb xifres que volten només entre el 20% i el 30% dels vots. A la ciutat de Barcelona, per exemple, en va aconseguir el 23%, mentre que la suma d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP arribava al 45%. A Tarragona, Ciutadans aconseguia un dels seus millors resultats, amb el 34% dels vots, mentre que la suma dels partits independentistes atenyia el 36%. A Lleida guanyava amb el 24% dels vots mentre que ERC i Junts per Catalunya sumaven el 45% i el 50% del total amb la CUP. Tindria gens de sentit que una ciutat com Lleida, amb el 50% del vot independentista, passés a mans de Ciutadans o que Girona fos l’única capital de circumscripció en mans independentistes?

És evident que un resultat com aquest pot significar un cop molt dur per al procés d’independència, precisament en un moment clau. Això fa pensar, doncs, que les forces independentistes no passaran per alt un avís d’aquest dimensió. Especialment si entre el novembre i els primers mesos de l’any la mobilització contra el judici ha tornat a posar la política catalana en un punt d’ebullició que pugui permetre el pas endavant en la instauració de la República.

Per això mateix les fonts dels partits consultades per VilaWeb es mostren cautes sobre què acabarà passant. De moment, cadascú va fent camí pel seu costat però tots són conscients que no es poden permetre un error d’aquestes dimensions. Una possible solució que s’apunta pot ser un pacte global, no pas ciutat a ciutat i només allà on la batllia pugui passar a mans de forces espanyolistes. La imatge gràfica que es fa servir per a il·lustrar què pot significar una victòria a tot arreu és tan clara com inspiradora: les eleccions municipals del 2019 podrien ser un nou 14 d’abril. Però perquè això passi caldrà que els partits rebin molta pressió de la ciutadania. I d’ací ve la importància tan gran de la celebració de l’Onze de Setembre, de la commemoració del referèndum i de tot allò que pugui passar al voltant del judici.

Informa:VILAWEB.CAT (11-6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07716150