L'ACOSTAMENT DELS PRESOS POLÍTICS SACSEJA LA POLÍTICA CATALANA

Amb la configuració dels dos governs presidits per Quim Torra i Pedro Sánchez i coincidint amb la posada en marxa de l’activitat política i l’inici d’un cert desglaç entre els executius català i espanyol, hi ha un tema que sura damunt d’altres, l’acostament dels presos polítics.

Des del punt de vista social, creix la pressió perquè les nou persones que estan entre reixes (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell i Dolors Bassas) siguin traslladades a prop de casa aquest mes de juny, quan s’acabarà de tancar la instrucció i s’obrirà judici a la tardor.

Fonts de l’Associació Catalana pel Drets Civils, que agrupa famílies dels presos, refermen que l’apropament no és una qüestió política, sinó que forma part del sistema penitenciari regulat per llei i no traslladar-los vulnera els drets dels infants i familiars així com el dret a la defensa dels interns. Tanmateix, i malgrat ser un tema central, des de l’àmbit polític, la situació de presó preventiva s’afronta amb varietat de matisos i una certa divisió que s’haurà d’anar consensuant els pròxims dies.

Quina és la posició amb què arrenca cada formació política? El president Quim Torra i la consellera de Presidència Elsa Artadi ja han avançat que l’acostament dels presos no forma part del diàleg polític ni de la negociació. “No acceptem la situació de presó, negociar-la seria tant com acceptar-la”, va recordar la portaveu de l’executiu. És el mateix criteri amb què treballa el grup parlamentari que els dona suport. L’exigència de tots és la mateixa: l’alliberament immediat. El diputat i vicepresident de la mesa del Parlament, Josep Costa, assenyala que l’objectiu és “l’alliberament sense condicions” dels presos, ja que considera “que no han comès cap delicte” i recorda que es tracta d’una “injusta presó preventiva”. “No podem pagar cap preu polític, això no és cap intercanvi de cromos, ni podem assumir que els tractin com hostatges”, sentencia. No obstant això, admet: “El que no farem en cap circumstància és entrar en discrepàncies amb les famílies i els presos que han demanat l’acostament.”

Ara bé, tancada la porta de la política, s’obre la via legal i en aquest cas assenyalen que l’acostament del presos es podria portar a terme de manera immediata si així ho decideix el Ministeri de l’Interior, responsable d’Institucions Penitenciàries. “Només han de complir el que fixa la llei penitenciària i sabem que hi ha presos preventius que no estan pas empresonats a Madrid –destaca–. És el govern qui té competències i serà el jutge qui pot oposar-se o no al trasllat.” En el cas català, les presons són competència de la Generalitat i l’acostament seria un tracte entre les dues administracions. La CUP comparteix aquest plantejament però amb un matís: “No pot ser objecte de negociació ni demanda i el que cal és denunciar que incompleixen la seva pròpia normativa.”

ERC també té clar que no es pot negociar amb l’acostament dels presos com si es tractés d’una llei i reclamen l’alliberament “d’una presó injusta i desproporcionada”. Admeten, però, que els presos són una realitat i, per tant, “exigiran” el que consideren que és el “compliment d’un dret” com és l’acostament dels presos als centres penitenciaris de Catalunya, es limiten a dir.

 

Debat al Parlament

 

La posició dels republicans és compartida pels comuns. De fet, aquest grup ja va prendre la iniciativa registrant una proposta de resolució el dia 5 de juny al Parlament perquè es debati i s’aprovi en la comissió de Justícia, presidida pel diputat de Catalunya en Comú-Podem Joan Josep Nuet. El text demana el trasllat dels presos en l’últim dels quatre punts de què consta l’escrit. Prèviament, el text demana al Parlament que denunciï l’existència de presos polítics i en demani l’alliberament, que se situï a favor del diàleg per sobre dels instruments judicials. Quant a la polèmica que ens ocupa, el text proposa que sigui el Parlament qui insti el govern català a portar a terme les actuacions necessàries davant del govern espanyol perquè insti el nou fiscal general de l’Estat a retirar les acusacions penals contra els diputats, exdiputats i el president d’Òmnium. Així mateix el text, en cas d’aprovar-se, també reclama a l’executiu de Torra que negociï amb Sánchez el trasllat. El diputat indica que la posició dels comuns arrenca d’una primera premissa: “la innocència” d’aquestes persones que estan a la presó.

El PSC com el PSOE rebutgen que l’acostament estigui en mans d’una decisió política. En tractar-se d’una presó preventiva sense condemna hi ha diferències en la interpretació de la llei [vegeu pàgina següent]. La portaveu del grup, Eva Granados, és del parer que “en presó preventiva s’està a disposició del jutge instructor, que és l’únic que pot acordar-ne el trasllat”. “Estem fent, hem fet i farem tot el possible perquè la situació penitenciària dels presos sigui la millor possible”, hi afegeix.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (11--6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07716155