EL NOM DE QUI PARLA BORRELL? SEGURAMENT EN NOM DE SÁNCHEZ I AIXÒ SÍ QUE ÉS PREOCUPANT DE DEBÒ

En nom de qui parla Borrell?
«Si Sánchez no pren mesures respecte de Borrell solament podem pensar que en realitat Borrell parla en nom de Sánchez. I això sí que és preocupant i significatiu de debò»

 

Per: Vicent Partal

 

Pedro Sánchez va triar Josep Borrell per a fer de ministre d’afers exteriors d’Espanya sabent perfectament qui és. I sabent què representa políticament. No hi ha cap error o desconeixement al qual es puga atribuir a aquest nomenament. Sánchez sabia perfectament tots els defectes del seu ministre, dels quals tant se n’ha parlat aquests dies, els relacionats amb el polèmic pas per Abengoa, l’estafa de que fou objecte, la dimissió que va haver de presentar, tot. I sabia, sobretot, de la seua participació en els actes de Societat Civil Catalana i els seus lligams amb l’extrema dreta espanyolista.

L’enrenou causat pels seus posicionaments públics tan incendiaris i per la seua aparició al costat d’aquella gent no ha passat desapercebut a ningú. I si Sánchez diu que el seu primer focus d’atenció serà la situació catalana és impossible que no fos conscient del que Borrell representa ací, a l’hora de nomenar-lo. Així que no us enganyeu: Sánchez el va triar exactament per això, per a que fes declaracions com les que va fer diumenge en una televisió espanyola.

Borrell hi va dir que Catalunya està ‘al caire de l’enfrontament civil’, una frase que ha despertat una justa indignació i que no és en cap cas gratuïta. És molt indignant que un ministre del govern espanyol diga una cosa com aquesta en una entrevista. Però encara ho és més que el president del govern no li retire la confiança immediatament, el cesse o l’obligue a dimitir. I això és el que crec que és rellevant d’aquesta polèmica pseudo-televisiva. Si Sánchez no pren mesures respecte a Borrell només podem pensar que en realitat Borrell està parlant en nom de Sánchez. I això sí que és preocupant i significatiu de debò.

Perquè Catalunya no està al caire de cap enfrontament civil, això és mentida. A Catalunya ara mateix hi ha un problema de violència, això sí que és veritat. Però el problema que té el Principat respecte a la violència ve tot i sempre del mateix costat. La violència que hi ha a Catalunya és la que genera el propi estat —repressió, escorcolls, citacions judicials, presos, exiliats— i la que genera l’extrema dreta espanyolista —i ací hi trobareu, com a exemple, un bon grapat de vídeos d’agressions espanyolistes que ningú no pot contrarestar presentant-ne de semblants per l’altre costat. A Catalunya la violència la practica el nacionalisme espanyol. De manera sistemàtica. I tot el que siga intentar emmascarar això en una mena de conflicte entre iguals és mentir.

És mentir o, pitjor encara, és desitjar-ho, voler que siga aquest el punt d’arribada. Borrell en això s’apunta a la famosa tesis de Jordi Cañas sobre la creació d’un Ulster violent amb dues comunitats separades i enfrontades a mort si cal. I no se dir amb prou força com d’irresponsable i indecent és aquest comportament. Pel model falangista de societat que ens proposa —aquella desgraciada ‘dialèctica dels punys i les pistoles’. Però, sobretot, perquè és la negació de la democràcia i del joc, essencial a la democràcia, de majories i minories. Durant dècades l’independentisme ha estat minoritari i ha acceptat amb paciència que això era així. I ara que és majoritari resulta que l’espanyolisme renega de la democràcia, de comptar majories i minories, per a parlar obsessivament de violència i intentar situar el debat no en el terreny de quanta gent vota què —per això varen pegar el primer d’octubre, per evitar el recompte— sinó en el terreny de qui fa més por —i per això peguen ara, les esquadres unionistes al carrer.

Insistisc, però, en preguntar qui parla per boca de Borrell. I en afirmar que si segueix sent ministre, tot i dir bestieses d’aquest calat, hem d’entendre tots que la seua veu i el que ell diu respon finalment al projecte del president que l’ha nomenat. Així que avisats estem.

Informa:VILAWEB.CAT (12-6-2'018)

LES ACUSACIONS DEL JUDICI: COMENCEN A FER AIGÜES

"Comença a fer aigües "


Joan J. Queralt

Van iniciar el dimarts 19 les seves declaracions Romeva, amb una solidesa espectacular, pròpia de la seva formació i trajectòria, i Rull, clar, sòlid i a bastament documentat. L'absurdament maratonià dimecres 20 van declarar Turull, Bassa, Borràs i Mundó. En respondre tots a una fiscalia sense esma, reiterativa i desorientada i a una Advocacia de l’Estat, ara per ara, més aviat fosca i testimonial, la jornada es va allargar baldant tothom i lesionant el dret de defensa.

La sessió va acabar amb una rebequeria, amb el consegüent absis de poder, del president del tribunal en fixar, malgrat les raonades peticions de l’advocat Jordi Pina, novament les deu del matí de dijous per reiniciar les sessions.

Dijous va ser un dia intens, però d’horari moderat. Vila, autojustificant-se, però sense abdicar dels seus plantejaments, i un Jordi Sànchez pletòric, que omplirà portades i planes durant molt de temps.

Semblava, amb aquesta cursa com un pollastre escapçat, que, no se sap per quins set sous, calia acabar com fos les declaracions dels acusats aquesta setmana. No ha estat així, perquè, tal com declaraven, tothom veia que no podia ser. Per acabar-ho d’adobar i de pressionar, el tribunal va fer pública l'agenda de citacions de testimonis. Semblava, pel seu atapeïment, més una llista de judicis de faltes que el calendari del judici més important de la història judicial espanyola. Com no podia ser d’altra manera, aquest calendari també s’ha redefinit. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

09243943