EL NOM DE QUI PARLA BORRELL? SEGURAMENT EN NOM DE SÁNCHEZ I AIXÒ SÍ QUE ÉS PREOCUPANT DE DEBÒ

En nom de qui parla Borrell?
«Si Sánchez no pren mesures respecte de Borrell solament podem pensar que en realitat Borrell parla en nom de Sánchez. I això sí que és preocupant i significatiu de debò»

 

Per: Vicent Partal

 

Pedro Sánchez va triar Josep Borrell per a fer de ministre d’afers exteriors d’Espanya sabent perfectament qui és. I sabent què representa políticament. No hi ha cap error o desconeixement al qual es puga atribuir a aquest nomenament. Sánchez sabia perfectament tots els defectes del seu ministre, dels quals tant se n’ha parlat aquests dies, els relacionats amb el polèmic pas per Abengoa, l’estafa de que fou objecte, la dimissió que va haver de presentar, tot. I sabia, sobretot, de la seua participació en els actes de Societat Civil Catalana i els seus lligams amb l’extrema dreta espanyolista.

L’enrenou causat pels seus posicionaments públics tan incendiaris i per la seua aparició al costat d’aquella gent no ha passat desapercebut a ningú. I si Sánchez diu que el seu primer focus d’atenció serà la situació catalana és impossible que no fos conscient del que Borrell representa ací, a l’hora de nomenar-lo. Així que no us enganyeu: Sánchez el va triar exactament per això, per a que fes declaracions com les que va fer diumenge en una televisió espanyola.

Borrell hi va dir que Catalunya està ‘al caire de l’enfrontament civil’, una frase que ha despertat una justa indignació i que no és en cap cas gratuïta. És molt indignant que un ministre del govern espanyol diga una cosa com aquesta en una entrevista. Però encara ho és més que el president del govern no li retire la confiança immediatament, el cesse o l’obligue a dimitir. I això és el que crec que és rellevant d’aquesta polèmica pseudo-televisiva. Si Sánchez no pren mesures respecte a Borrell només podem pensar que en realitat Borrell està parlant en nom de Sánchez. I això sí que és preocupant i significatiu de debò.

Perquè Catalunya no està al caire de cap enfrontament civil, això és mentida. A Catalunya ara mateix hi ha un problema de violència, això sí que és veritat. Però el problema que té el Principat respecte a la violència ve tot i sempre del mateix costat. La violència que hi ha a Catalunya és la que genera el propi estat —repressió, escorcolls, citacions judicials, presos, exiliats— i la que genera l’extrema dreta espanyolista —i ací hi trobareu, com a exemple, un bon grapat de vídeos d’agressions espanyolistes que ningú no pot contrarestar presentant-ne de semblants per l’altre costat. A Catalunya la violència la practica el nacionalisme espanyol. De manera sistemàtica. I tot el que siga intentar emmascarar això en una mena de conflicte entre iguals és mentir.

És mentir o, pitjor encara, és desitjar-ho, voler que siga aquest el punt d’arribada. Borrell en això s’apunta a la famosa tesis de Jordi Cañas sobre la creació d’un Ulster violent amb dues comunitats separades i enfrontades a mort si cal. I no se dir amb prou força com d’irresponsable i indecent és aquest comportament. Pel model falangista de societat que ens proposa —aquella desgraciada ‘dialèctica dels punys i les pistoles’. Però, sobretot, perquè és la negació de la democràcia i del joc, essencial a la democràcia, de majories i minories. Durant dècades l’independentisme ha estat minoritari i ha acceptat amb paciència que això era així. I ara que és majoritari resulta que l’espanyolisme renega de la democràcia, de comptar majories i minories, per a parlar obsessivament de violència i intentar situar el debat no en el terreny de quanta gent vota què —per això varen pegar el primer d’octubre, per evitar el recompte— sinó en el terreny de qui fa més por —i per això peguen ara, les esquadres unionistes al carrer.

Insistisc, però, en preguntar qui parla per boca de Borrell. I en afirmar que si segueix sent ministre, tot i dir bestieses d’aquest calat, hem d’entendre tots que la seua veu i el que ell diu respon finalment al projecte del president que l’ha nomenat. Així que avisats estem.

Informa:VILAWEB.CAT (12-6-2'018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08018761